Etiqueta: Mort

‘Londres NW’, de Zadie Smith

Deixa un comentari

A Albert Road, en Felix caminava al darrere d’una noia alta amb texans vermells estrets i un top negre de tires. Tenia les espatlles amples i un tors quadrat. Tenia més músculs que en Felix, i quan caminava se li movien plegats, fluids i complicats: la manera que tenien els braços d’ajuntar-se a l’esquena després amb la ronyonada i després amb els malucs. No s’assemblava en res a la Grace, que era més baixa i amb és corbes i més suau. Aquella dona podia arreplegar en Felix i arrencar a córrer cap a casa seva carregada amb ell sota el braç, i deixar-lo al pas de la porta com si fos un nadó. Duia molts anells de plata barata, verds de les vores, i en un avantbraç, el tatuatge d’una flor amb una tija llarga i recargolada. Tenia els talons secs i estriats. L’etiqueta del top li sobresortia. I si l’hi posés bé? A la noia li baixava un regalim de suor de l’orella, pel coll i per l’esquena, directament avall per aquella divisió musculosa —fortament definida— entre la banda esquerra i la dreta. Li va sonar el telèfon. Va respondre i va dir «Maco» a algú. Va tombar cap a la dreta. Una altra vida. En Felix va notar que algú li clavava dos dits a l’esquena, amb força.
—Diners. Mòbil. Ara. Continua llegint →

‘Ànima’, de Wajdi Mouawad

Deixa un comentari

CORVUS CORAX

L’he vist arribar al capdavall del carrer principal del cementiri, davant del seguici, just darrere del cotxe de morts. Separat de la resta del grup, semblava que avancés tot sol, llarga silueta atarantada, com si, a cada pas que feia, no hagués de caure sinó que s’hagués de volatilitzar. Jo el vigilava des de la branca de l’arbre on he estat des que ha començat a clarejar, enmig d’un estol de cornelles, una espècie amb la qual és fàcil confondre’m. L’arbre es plegava sota tant de pes. Sempre som força colla, aquí, els dies que a l’aire hi sura l’olor acre d’un cadàver. Un vent violent del nord l’ha carretejat pels carrers i carrerons escombrats tota la nit per brusques borrasques. Bufant i torniolant, collava fort, clivellava les superfícies, mossegava la pell de la ciutat amb dents glaçades sense donar ni un sol signe de cansament. Bròfec, s’enduia totes les esperances d’aquest primer matí de primavera, tensant i destensant la llum del cel amb la cursa de núvols que allà dalt obrien bretxes que feien parpellejar el sol. Monuments i estàtues s’animaven seguint aquests efectes de mudances, perdent i retrobant l’esclat, com si fos una respiració fràgil de la pedra, com una reverència per saludar que arribava el seguici. Continua llegint →

‘Reparar els vius’, de Maylis de Kerangal

1 comentari

Condueix en Chris —sempre condueix ell, la van és del seu pare i ni en John ni en Simon tenen carnet. Des de Ies Petites-Dalles, cal comptar cosa d’una hora per arribar a Le Havre, agafant, a partir d’Étretat, la carretera vella que baixa a l’estuari per Octeville-sur-Mer, la vall d’Ignauval i Sainte-Adresse.
Els nois han deixat de tremolar, la calefacció de la camioneta està ben alta, la música també, i segurament la calor que es genera en l’habitacle és per a ells un altre xoc tèrmic, segurament la fatiga es fa notar, badallen i cabotegen, buscant la manera d’arraulir-se contra el respatller del seient, agombolats per les vibracions del vehicle, el nas tapat sota la bufanda, i segurament també s’endormisquen, se’ls tanquen les parpelles amb intermitències, i llavors potser, un cop passat Étretat, en Chris ha accelerat sense adonar-se’n, les espatlles caigudes, les mans feixugues al volant, la carretera rectilínia, sí, potser s’ha dit bé, no hi ha trànsit, i les ganes d’abreujar aquesta estona de la tornada per arribar a casa i estira Continua llegint →

La carretera mortal

Deixa un comentari

Activitat 1. Xerrada sobre seguretat viària — Contextualització

  • Aquesta primera activitat pot partir d’una xerrada sobre seguretat viària impartida als estudiants que funcioni d’estímul. Així vinculem la matèria amb un taller extern i li donem una perspectiva literària, que té un component més emocional que pot arribar més als alumnes.

 

Activitat 2. Lectura: La gatera — Descontextualitació

  • Lectura en veu alta del fragment.

 

Activitat 3. Comprensió lectora: La gatera

  • Cercar paraules que no entenguin al diccionari.

 

Activitat 4. Lectura: Reparar els vius

  • Assenyalar quin fragment de La gatera t’impacta més i explicar per què.
  • Assenyalar quin fragment de Reparar els vius t’impacta més i explicar per què.
  • En veu alta i entre tots, debatre quin fragment impacta més.

 

Explicació dels tipus de narrador: el protagonista i l’omniscient.

 

Activitat 5. El narrador

  • Identificar quatre privilegis del narrador omniscient de Reparar els vius.
  • Identificar trets característics del narrador protagonista de La gatera.

 

Activitat 7. Creació de la rúbrica

  • Explicar l’exercici següent i entre tota la classe establir els paràmetres que serviran per avaluar.

 

Activitat 6. Activitat de síntesi — Recontextualització

  • Dividim la classe en grups de quatre i a cada grup se li assigna un fragment de text.
  • Alguns grups tindran un fragment de La gatera i uns altres de Reparar els vius.
  • Han de canviar el tipus de narrador: els grups que tenen fragments de La gatera han d’escriure en omniscient i els de Reparar els vius en protagonista.
  • Coavaluació.
  • Enregistrar-se recitant el fragment resultant.
  • Escoltar-se i avaluar-se.
  • Posar-hi música de fons.
  • Fer la versió definitiva.
  • Reproduir-les pels altaveus de l’escola.

‘La gatera’, de Muriel Villanueva

1 comentari

He somniat en l’accident. Teníem dotze anys. El que he somniat és, com sempre, que el Ricard no es moria. No sé per què havia de morir-se si anava al meu costat i jo no vaig morir-me. I realment, aquell dia, no en el somni sinó aquell dia, per un moment em va semblar que no es moria. Fins i tot per un moment em va semblar veure’l caminant fora del Citroën, allunyant-se’n. Però hi havia tant de fum i tanta gent d’altres cotxes que m’ho devia imaginar. Jo mateix havia comprovat abans de sortir del cotxe que els pares ben morts. Però el Ricard ja no el vaig veure, després de l’impacte. El primer que vaig fer en reaccionar i prendre consciència de la situació va ser mirar cap a l’esquerra i el Ricard no hi era, o em va semblar que no hi era, però, és clar, jo estava en estat de xoc. El pare encara va estossegar amb el cap calb sobre el volant i la cua mig desfeta abans de deixar caure els braços morts. La mare estava estampada Contra el vidre, amb mig cos sobre el motor, ja esventrat el capot verd, perquè no portava cinturó. Del motor sortien flametes petites i de la seva samarreta celeste també. Continua llegint →