‘Londres NW’, de Zadie Smith

A Albert Road, en Felix caminava al darrere d’una noia alta amb texans vermells estrets i un top negre de tires. Tenia les espatlles amples i un tors quadrat. Tenia més músculs que en Felix, i quan caminava se li movien plegats, fluids i complicats: la manera que tenien els braços d’ajuntar-se a l’esquena després amb la ronyonada i després amb els malucs. No s’assemblava en res a la Grace, que era més baixa i amb és corbes i més suau. Aquella dona podia arreplegar en Felix i arrencar a córrer cap a casa seva carregada amb ell sota el braç, i deixar-lo al pas de la porta com si fos un nadó. Duia molts anells de plata barata, verds de les vores, i en un avantbraç, el tatuatge d’una flor amb una tija llarga i recargolada. Tenia els talons secs i estriats. L’etiqueta del top li sobresortia. I si l’hi posés bé? A la noia li baixava un regalim de suor de l’orella, pel coll i per l’esquena, directament avall per aquella divisió musculosa —fortament definida— entre la banda esquerra i la dreta. Li va sonar el telèfon. Va respondre i va dir «Maco» a algú. Va tombar cap a la dreta. Una altra vida. En Felix va notar que algú li clavava dos dits a l’esquena, amb força.
—Diners. Mòbil. Ara. Continua llegint

‘Ànima’, de Wajdi Mouawad

CORVUS CORAX

L’he vist arribar al capdavall del carrer principal del cementiri, davant del seguici, just darrere del cotxe de morts. Separat de la resta del grup, semblava que avancés tot sol, llarga silueta atarantada, com si, a cada pas que feia, no hagués de caure sinó que s’hagués de volatilitzar. Jo el vigilava des de la branca de l’arbre on he estat des que ha començat a clarejar, enmig d’un estol de cornelles, una espècie amb la qual és fàcil confondre’m. L’arbre es plegava sota tant de pes. Sempre som força colla, aquí, els dies que a l’aire hi sura l’olor acre d’un cadàver. Un vent violent del nord l’ha carretejat pels carrers i carrerons escombrats tota la nit per brusques borrasques. Bufant i torniolant, collava fort, clivellava les superfícies, mossegava la pell de la ciutat amb dents glaçades sense donar ni un sol signe de cansament. Bròfec, s’enduia totes les esperances d’aquest primer matí de primavera, tensant i destensant la llum del cel amb la cursa de núvols que allà dalt obrien bretxes que feien parpellejar el sol. Monuments i estàtues s’animaven seguint aquests efectes de mudances, perdent i retrobant l’esclat, com si fos una respiració fràgil de la pedra, com una reverència per saludar que arribava el seguici. Continua llegint

‘Reparar els vius’, de Maylis de Kerangal

Condueix en Chris —sempre condueix ell, la van és del seu pare i ni en John ni en Simon tenen carnet. Des de Ies Petites-Dalles, cal comptar cosa d’una hora per arribar a Le Havre, agafant, a partir d’Étretat, la carretera vella que baixa a l’estuari per Octeville-sur-Mer, la vall d’Ignauval i Sainte-Adresse.
Els nois han deixat de tremolar, la calefacció de la camioneta està ben alta, la música també, i segurament la calor que es genera en l’habitacle és per a ells un altre xoc tèrmic, segurament la fatiga es fa notar, badallen i cabotegen, buscant la manera d’arraulir-se contra el respatller del seient, agombolats per les vibracions del vehicle, el nas tapat sota la bufanda, i segurament també s’endormisquen, se’ls tanquen les parpelles amb intermitències, i llavors potser, un cop passat Étretat, en Chris ha accelerat sense adonar-se’n, les espatlles caigudes, les mans feixugues al volant, la carretera rectilínia, sí, potser s’ha dit bé, no hi ha trànsit, i les ganes d’abreujar aquesta estona de la tornada per arribar a casa i estira Continua llegint

‘La gatera’, de Muriel Villanueva

He somniat en l’accident. Teníem dotze anys. El que he somniat és, com sempre, que el Ricard no es moria. No sé per què havia de morir-se si anava al meu costat i jo no vaig morir-me. I realment, aquell dia, no en el somni sinó aquell dia, per un moment em va semblar que no es moria. Fins i tot per un moment em va semblar veure’l caminant fora del Citroën, allunyant-se’n. Però hi havia tant de fum i tanta gent d’altres cotxes que m’ho devia imaginar. Jo mateix havia comprovat abans de sortir del cotxe que els pares ben morts. Però el Ricard ja no el vaig veure, després de l’impacte. El primer que vaig fer en reaccionar i prendre consciència de la situació va ser mirar cap a l’esquerra i el Ricard no hi era, o em va semblar que no hi era, però, és clar, jo estava en estat de xoc. El pare encara va estossegar amb el cap calb sobre el volant i la cua mig desfeta abans de deixar caure els braços morts. La mare estava estampada Contra el vidre, amb mig cos sobre el motor, ja esventrat el capot verd, perquè no portava cinturó. Del motor sortien flametes petites i de la seva samarreta celeste també. Continua llegint

‘Germà de gel’, d’Alicia Kopf

ATLAS CRYSTAL WORKS

La bola de neu era al fons d’un calaix a la còmoda del pis de lloguer. La tinc sobre la pila de papers del meu escriptori —els documents que faig servir per investigar les meves obsessions blanques— com a petjapapers. A l’interior hi ha dos angelets càndidament empresonats, que preguen semidespullats com si l’aigua i la neu que hi flota no tingués res a veure amb ells. L’esfera de vidre reposa sobre el peu d’un llibre de plàstic, una bíblia en miniatura. Voldria que la bola fos buida; expresso el meu desig a internet. Trobo algunes fàbriques als Estats Units que les fan a gust del consumidor, fins i tot hi poden posar una foto a dins. Segons la pàgina web, la història de les boles de neu està poc documentada, però sembla que les primeres es van fabricar a França al segle XIX. Aquest objecte pot haver aparegut com a successor del petjapapers de vidre —un altre objecte fascinant—, que va arribar a ser popular en èpoques anteriors. Continua llegint