‘City’, d’Alessandro Baricco

Com que el bany era al capdamunt de l’escala, quan la Shatzy va pujar al pis de dalt per anar a dormir, va passar davant el bany. A dintre hi havia en Gould, i el que se sentia des de fora era la seva veu. La seva veu fent veus.
—No estem al teu collons de college, ¿ho sents Larry? … Mira’m, i respira… vinga, respira… I PREN-T’HO AMB CALMA, COI!
—Té la cella feta pols, Mestre.
—Pren-t’ho amb calma de totes maneres, la mare que et va parir… escolta Larry, ¿m’escoltes?
—Si.
—Si no deixes de fer el senyoret aquest paio et farà tornar a casa amb una cara nova.
—Sí.
—¿T’agradaria una cara nova?
—No.
—Respira… així, senyoret dels collons…
—No sóc un… Continua llegint

‘El ventre de l’Atlàntic’, de Fatou Diome

La xerrameca de la televisió em treu del meu somieig. Cada cop que els comentaristes clamen el nom de Maldini, se m’afigura un rostre a la pantalla. A uns quants quilometres de la meva sala d’estar, a l’altre extrem de la Terra, al Senegal, allà, en aquesta illa tan petita que tot just s’hi podria encabir un camp de futbol, m’imagino un noi jove clavat davant d’una tele qualsevol per seguir el mateix partit que jo. El sento molt a prop. Els nostres ulls s’entrecreuen en les mateixes imatges. Fiblades al cor, esbufecs, gestos .d’alegria o de desassossec, tot els nostres signes emocionals són sincronitzats mentre dura el partit, perquè correm al darrere del mateix home: Paolo Maldini. Continua llegint