‘La casa dels fantasmes’, de Banana Yoshimoto

Vaig començar a preparar el sopar a la cuina, i el pis es va anar omplint de vapor. L’Iwakura es va quedar a la sala, llegint un llibre i escoltant música. El cel es va anar enfosquint. Quan de tant en tant obria les velles finestres per canviar l’aire embafat, entrava un vent fred que travessava tot el pis.
Ens vam atipar de nabe mirant la tele.
El temps va passar amb tota normalitat, sense que parléssim d’amor en cap moment.
Com si fos una autèntica professional (tot i que oficialment encara no ho era), ho havia rentat tot mentre cuinava, de manera que de seguida vam tenir la cuina endreçada (i a sobre ho va fer l’Iwakura). Després vam beure el cafè que va preparar ell i vam menjar un tros de pastisset que li havien donat a casa seva.
Continua llegint

‘Ànima’, de Wajdi Mouawad

CORVUS CORAX

L’he vist arribar al capdavall del carrer principal del cementiri, davant del seguici, just darrere del cotxe de morts. Separat de la resta del grup, semblava que avancés tot sol, llarga silueta atarantada, com si, a cada pas que feia, no hagués de caure sinó que s’hagués de volatilitzar. Jo el vigilava des de la branca de l’arbre on he estat des que ha començat a clarejar, enmig d’un estol de cornelles, una espècie amb la qual és fàcil confondre’m. L’arbre es plegava sota tant de pes. Sempre som força colla, aquí, els dies que a l’aire hi sura l’olor acre d’un cadàver. Un vent violent del nord l’ha carretejat pels carrers i carrerons escombrats tota la nit per brusques borrasques. Bufant i torniolant, collava fort, clivellava les superfícies, mossegava la pell de la ciutat amb dents glaçades sense donar ni un sol signe de cansament. Bròfec, s’enduia totes les esperances d’aquest primer matí de primavera, tensant i destensant la llum del cel amb la cursa de núvols que allà dalt obrien bretxes que feien parpellejar el sol. Monuments i estàtues s’animaven seguint aquests efectes de mudances, perdent i retrobant l’esclat, com si fos una respiració fràgil de la pedra, com una reverència per saludar que arribava el seguici. Continua llegint

‘Germà de gel’, d’Alicia Kopf

ATLAS CRYSTAL WORKS

La bola de neu era al fons d’un calaix a la còmoda del pis de lloguer. La tinc sobre la pila de papers del meu escriptori —els documents que faig servir per investigar les meves obsessions blanques— com a petjapapers. A l’interior hi ha dos angelets càndidament empresonats, que preguen semidespullats com si l’aigua i la neu que hi flota no tingués res a veure amb ells. L’esfera de vidre reposa sobre el peu d’un llibre de plàstic, una bíblia en miniatura. Voldria que la bola fos buida; expresso el meu desig a internet. Trobo algunes fàbriques als Estats Units que les fan a gust del consumidor, fins i tot hi poden posar una foto a dins. Segons la pàgina web, la història de les boles de neu està poc documentada, però sembla que les primeres es van fabricar a França al segle XIX. Aquest objecte pot haver aparegut com a successor del petjapapers de vidre —un altre objecte fascinant—, que va arribar a ser popular en èpoques anteriors. Continua llegint