Veig que el terra està cada vegada més net i que cada vegada hi ha menys gent. Però ara jo només puc mirar, perquè ja no em queda ni força per enrabiar-me. Sec a terra, sense poder alçar-me, i l’únic que puc fer és moure la vista d’un costat a l’altre.
Ara ha quedat tot completament desert, només hi ha un tractor que encara està aparcat al costat de la camioneta enfonsada. Hi ha unes quantes persones al voltant, que miren llaminers pertot arreu. Busquen si encara queda alguna cosa per prendre. Després de mirar una estona, un per un pugen al tractor, que engega el motor.
En aquest moment, veig el conductor de la camioneta que també salta al tractor. S’hi asseu i, mirant cap a mi, es rebenta de riure. Veig que el que du a la mà és la meva motxilla vermella. M’ha robat la motxilla. A dins de la motxilla hi ha la meva roba i els meus diners. També hi porto menjar i llibres. Però me l’ha robada.
Segueixo observant com el tractor puja el turó i després desapareix. Encara en puc sentir el soroll del motor. Al cap de poc, però, el soroll també desapareix. De sobte, es fa el silenci al meu voltant. El cel ja ha començat a enfosquir-se. Encara estic assegut a terra. Ara em moro de gana i de fred, però no tinc res de res.
M’estic aquí assegut durant molta estona, fins que finalment m’aixeco a poc a poc. Em costa molt aixecar-me, perquè a cada moviment em fa un mal terrible tot el cos. Amb tot, però, em puc posar dret i coixejant arribo fins a la camioneta. Fa llàstima, de debò, enfonsada a terra i feta una merda. Sé que jo també estic fet una merda.
El cel ja està fosc del tot. No hi ha res al meu voltant, només la camioneta i jo mateix, fets una merda. La miro amb una tristesa infinita, i ella em mira a mi, també amb una tristesa infinita. Allargo la mà i l’acaricio. Està congelada. Llavors es posa a bufar el vent, un vent molt fort, i el tremolor de les fulles dels arbres és com el de les onades del mar. Aquest soroll m’espanta i fa que em quedi com la camioneta, congelat de dalt a baix.
Obro la porta i m’hi fico a dins. Els seients no els han arrencat, i això em consola una mica. M’estiro a la cabina del conductor. Sento una olor com si ragés gasolina d’algun lloc. L’olor s’assembla a la de la sang que brolla del meu cos. A fora, el vent cada vegada bufa més fort, però estirat sobre els seients començo a sentir una mica d’escalfor. Potser la camioneta està feta una merda, però, per mi, encara és perfecta, encara té caliu. Sé que ara, dins del meu cor també hi ha caliu. Tan obsessionat buscant un hostal, i no havia pensat que finalment en trobaria un aquí.
Estic estirat dins del cor de la camioneta i m’ha vingut al cap aquell migdia assolellat i càlid. La llum era tan bonica. Recordo que vaig estar mig dia a fora, jugant tan content. Després vaig tornar a casa i per la finestra vaig veure el pare, que era a l’habitació preparant la motxilla vermella. M’hi vaig apropar i li vaig preguntar: «Pare, que te’n vas?».
Llavors, el pare es va girar i em va dir amb veu amable: «No, et deixo a tu que marxis».
«Que marxi?»
«Sí, ja n’has fet divuit, has de marxar a conèixer el món.»
Després, em vaig carregar aquella motxilla vermella tan bonica a l’esquena. El pare em va donar uns copets al clatell, com si piqués el cul d’un cavall.
I així, ple d’alegria i entusiasme vaig sortir per la porta de casa i em vaig posar a córrer com un animal desbocat.

Sortir de casa als divuit, de Yu Hua

Traducció de Carla benet

Editorial Males Herbes, 2013