‘Reparar els vius’, de Maylis de Kerangal

Condueix en Chris —sempre condueix ell, la van és del seu pare i ni en John ni en Simon tenen carnet. Des de Ies Petites-Dalles, cal comptar cosa d’una hora per arribar a Le Havre, agafant, a partir d’Étretat, la carretera vella que baixa a l’estuari per Octeville-sur-Mer, la vall d’Ignauval i Sainte-Adresse.
Els nois han deixat de tremolar, la calefacció de la camioneta està ben alta, la música també, i segurament la calor que es genera en l’habitacle és per a ells un altre xoc tèrmic, segurament la fatiga es fa notar, badallen i cabotegen, buscant la manera d’arraulir-se contra el respatller del seient, agombolats per les vibracions del vehicle, el nas tapat sota la bufanda, i segurament també s’endormisquen, se’ls tanquen les parpelles amb intermitències, i llavors potser, un cop passat Étretat, en Chris ha accelerat sense adonar-se’n, les espatlles caigudes, les mans feixugues al volant, la carretera rectilínia, sí, potser s’ha dit bé, no hi ha trànsit, i les ganes d’abreujar aquesta estona de la tornada per arribar a casa i estirar-se, cloure el contracop de la sessió, la seva violència, ha acabat pesant sobre les marxes, fins a tal punt que s’ha deixat anar, tallant l’altiplà i els camps negres, remoguts, els camps també adormits, segurament la perspectiva de la nacional —una punta de fletxa clavada al davant del parabrisa com en la pantalla dels videojocs— ha acabat hipnotitzant-lo com un miratge, fins a tal punt que s’hi ha quedat enganxat sense extremar la vigilància, quan tothom recorda que aquella nit havia glaçat, l’hivern havia pel·liculat el paisatge com si fos paper sulfurat, tothom sap com són les plaques de gel que es formen a l’asfalt, no es veuen sota el cel mat però censuren el voral de la carretera, i tothom endevina les capes de boira que planen intervals irregulars, compactes, l’aigua que s’evapora del fang a mesura que es fa de dia, bosses perilloses que filtren l’exterior i esborren qualsevol punt de referència, sí, molt bé, i què més, què més? Una bèstia que travessa la via? Una vaca perduda, un gos que ha reptat per sota una tanca, una guineu amb la cua de foc o fins i tot una silueta humana sorgida com un espectre al marge del talús i que caldria haver esquivat a l’últim moment, amb un cop de volant? O un cant? Sí, potser les noies en biquini que empaperaven la carrosseria de la van de cop i volta s’han animat a reptar pel capó per envair el parabrisa, lascives, les cabelleres verdes desfermant-los les veus inhumanes, o massa humanes, i en Chris ha perdut el cap, atret pel seu parany, percebent aquell cant que no era d’aquest món, aquell cant de sirenes, aquell cant que mata? O potser en Chris ha fet un moviment fals, sé, és això, un gest fals, com el tenista que deixa perdre un cop fàcil, com l’esquiador que fa un fals centelleig, una bestiesa, potser no ha girat el volant quan la carretera descrivia un revolt, o potser al final, perquè també cal planrejar aquesta hip`potesi, en Chris s’ha adormit al volant, s’ha absentat dels camps esvaïts per entrar en el tub d’una onada, en l’espiral meravellosa i sobtadament intel·ligible que corria al davant de la seva planxa de surf, buidant el món al seu pas, el món i l’atzur del món.
Els equips assistencials han arribat al lloc de l’accident cap a les 9.20 h —SAMU (Servei d’Assistència Mèdica d’Urgència), gendarmeria— i de seguida s’han instal·lat plafons de senyalització en tots dos sentits de la marxa per tal de desviar circulació cap a petites carreteres secundàries i protegir així la zona d’intervenció. La part essencial de la tasca consistia a desallotjar els cossos dels tres nois, atrapats dins del vehicle, barrejats amb els de les noies sirenes que somreien al capó, o que feien carasses, deformades, esclafades les unes contra les altres, desfiles de cuixes, de natges i de pits.
S’ha determinat fàcilment que la camioneta circulava de pressa, a una velocitat estimada de 92 km/h, de tal manera que sobrepassava en 22 km/h la velocitat permesa en aquell tram de la via, i també s’ha determinat que, per motius desconeguts, s’havia desviat cap a l’esquerra sense tornar a l’eix de la seva trajectòria, que no havia frenat —no hi havia marques de pneumàtics a l’asfalt—, i que havia xocat de front contra el pal; s’ha constatat l’absència d’airbags, el model de la camioneta era massa antic, i que dels tres passatgers asseguts a la part davantera només dos portaven cinturó de seguretat, els que anaven asseguts al costat de les portes, a la plaça del conductor i a la de l’acompanyant; finalment, s’ha determinat que el tercer individu, situat al centre del seient, havia estat propel·lit cap endavant per la violència de la col·lisió, el cap li havia picat contra el parabrisa, han calgut vint minuts per alliberar-lo de la presó de xapa, estava inconscient quan ha arribat el SAMU, el cor encara li bategava, i després de trobar-li la targeta del menjador d’estudiants a la butxaca de la caçadora s’ha determinat que el seu nom era Simon Limbres.

 

Reparar els vius, de Maylis de Kerangal

Traducció de Jordi Martín Lloret

Fragment cedit per Angle Editorial, 2015

 

Reparar els vius, de Mailys de Kerangal

Un pensament sobre “‘Reparar els vius’, de Maylis de Kerangal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *