A Albert Road, en Felix caminava al darrere d’una noia alta amb texans vermells estrets i un top negre de tires. Tenia les espatlles amples i un tors quadrat. Tenia més músculs que en Felix, i quan caminava se li movien plegats, fluids i complicats: la manera que tenien els braços d’ajuntar-se a l’esquena després amb la ronyonada i després amb els malucs. No s’assemblava en res a la Grace, que era més baixa i amb és corbes i més suau. Aquella dona podia arreplegar en Felix i arrencar a córrer cap a casa seva carregada amb ell sota el braç, i deixar-lo al pas de la porta com si fos un nadó. Duia molts anells de plata barata, verds de les vores, i en un avantbraç, el tatuatge d’una flor amb una tija llarga i recargolada. Tenia els talons secs i estriats. L’etiqueta del top li sobresortia. I si l’hi posés bé? A la noia li baixava un regalim de suor de l’orella, pel coll i per l’esquena, directament avall per aquella divisió musculosa —fortament definida— entre la banda esquerra i la dreta. Li va sonar el telèfon. Va respondre i va dir «Maco» a algú. Va tombar cap a la dreta. Una altra vida. En Felix va notar que algú li clavava dos dits a l’esquena, amb força.
—Diners. Mòbil. Ara.
En tenia un a cada costat. Les caputxes posades però perfectament visibles. Els mateixos del tren. No gaire mes alts que ell. No gaire més amples, tampoc. Acabaven de tocar les sis.
—ARA.
El van empentar i sacsejar. Ell els va mirar a la cara. El xerraire, l’únic que parlava, era una criatura de debò; l’altre, el silenciós, s’acostava més a l’edat d’en Felix, i era massa gran per fer aquelles ximpleries. Tenia les mans cendroses, com les d’en Felix, i la mateixa pàtina apagada a la cara. Una cicatriu li tallava la galta. Era del barri, li resultava familiar. En Felix va provar de fer mitja volta, però tots dos el van fer tornar a girar. Els va insultar llargament, amb creativitat, i va mirar cap a la dreta: quatre cases més avall, la noia alta va ficar una clau en un pany i va entrar.
—Escolteu, no us penso donar res. Res!
Es va adonar que era al terra. Mentre es posava de genolls, va sentir que un dels dos deia:
—Al tren, el gran home. Ara ja no és el gran home. —I en comptes de por, el que va sentir va ser + Afegeix pena; se’n recordava, de quan ser el gran home era l’única cosa que importava. Es va ficar mans a les butxaques. Es podien quedar el seu mòbil. Es podien quedar el solitari bitllet de vint que duia a la butxaca, si calia. L’havien atracat moltes vegades i coneixia el protocol. Si hagués estat més jove potser li haurien ferit l’ego; ara, l’antiga fúria i la humiliació havien desaparegut: s’ho podien quedar tot. El que importava de debò era en una altra banda. Va provar de riure-se’n quan els va fer entrega dels seus minsos objectes de valor:
—M’hauríeu d’haver arreplegat fa un parell d’hores, negres. Fa un parell d’hores anava ben carregat. —El nano se’l va mirar amb uns ulls morts i una ganyota violenta a la boca. Era una màscara necessària, sense ella no podria fer el que estava fent.
—I les pedres —va dir el nana. En Felix es va tocar les orelles. Zircònies preuades, un regal de la Grace.
—Somies —va dir.
Va tombar una altra vegada cap al carrer. Una brisa passava per damunt de tots tres, omplia les seves caputxes i enviava cap al paviment un núvol de fulles de sicòmor en espiral. Va notar un cop de puny fort al costat. Cop de puny? El dolor va tallar cap a l’esquerra, profund i avall. Líquid calent li va pujar per la gola. Li va vessar dels llavis. Però malgrat tot, allò no podia ser l’oblit mentre li pogués posar nom, i amb això al cap va dir en veu alta què li havien fet, què li feien, va provar de dir-ho, però no va dir res. Grace! Per Willesden Lane va baixar un autobús; en el mateix moment que en Felix va entrellucar el mànec i la fulla va veure que el 98 tornava a obrir les portes per acceptar l’última ànima que hi havia a la vista: una noia amb un vestit d’estiu de color groc. Corria amb el bitllet alçat ben enlaire, per damunt del cap, com si fos la prova d’alguna cosa; va arribar just a temps, va cridar. «Gràcies!», i va deixar que les portes pleguessin netament al seu darrere.

Londres, Nw, de Zadie Smith (2012)

Traducció d’Ernest Riera

Editorial La Magrana, 2012