—Miño, Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir, Ebro, Júcar i Segura.
—Molt bé. Ara tu, Helena. Quin és aquest?
—Lo Guadiana.
—Molt bé. I aquest, Jaume?
—Lo Tajo.
—I la Noguera per que no la diem? —veu del fons.
—O lo riu de Pamano —va intervenir en Jaume Serrallac.
—És un riu petit.
—Mon pare diu que la Noguera és més gran que lo Miño, lo Xúquer i lo Segura.
—El teu pare té raó.
—No, que no en té. Lo Pamano és més important. S’hi pot pescar.
—On és, la Noguera?
—Aquí. Veieu, això és el Segre. I això seria la Noguera. I aquí Torena.
—A veure, a veure?
Malgrat tot l’horror, les hores de classe són una mena d’illa allunyada dels perills. Les fotos de Franco i José Antonio, l’omnipresent mapa d’Espanya, la mirada fosca del senyor Valentí que, em fa l’efecte, passa per davant de l’escola més sovint que mai, com si em vigilés de la vora, com si sabés perfectament què vaig fer el dia que ell duia un Pont de Flors al braç. Fins i tot diuen que podria ser que enviessin un altre mestre i podríem treballar millor. Em fereix l’ànima que les Venturetes no hagin tornat a l’escola. Jo no puc anar a la Ventura i dir-li vaig ser un covard quan van matar el teu fill però estic intentant redimir-me, i si no, pregunta-ho al teu home que no veus mai perquè està emboscat. Sort que els nens em miren sense odi. Potser n’hi ha que tenen por, com el Jaumet, un nen que pot arribar lluny si fa estudis, el fill del Serrallac de les pedres que és un anarquista somiador i solitari que, incomprensiblement, no entra als plans de venjança del senyor Valentí. Saps què, filla? Avui he començat a preparar el terreny de cara a una cosa que no sé què és però que sabré quan convingui que sàpiga. Aquesta nit no he dormit, perquè, amb un escamot, hem baixat riu, sota Rialb, a deixar-hi un mort amb informació falsa. Em costa acostumar-me al domini dels sentiments que tenen alguns homes que estic coneixent. El cap de l’escamot era germà del mort que transportàvem. Encara que eren gallecs, al mort li deien lo Morrot. Havia mort gangrenat per una ferida mal guarida i en cap moment no he vist ni una llàgrima, ni una vacil·lació al rostre del seu germà, fins i tot quan hem abandonat el cos al riu fredíssim i hem pregat, cadascú a la seva manera, perquè acabessin trobant-lo, a Sort o més avall i perquè aquell enterrament cruel del soldat no hagués estat debades. L’escamot, de tornada a la base, s’ha passat el dia a l’escola, a les golfes, esperant la fosca per reprendre el camí. Em fa una por fonda, tel·lúrica, tenir dos, tres o fins a vint homes dalt les golfes mentre explico als nens què vol dir adjectiu qualificatiu. Encara me’n fa més, veure el Valentí Targa o els seus homes passejant pel poble o mirant, de lluny, cap a la finestra de l’aula, com si estiguessin sospitant el meu doble joc. Saps? Escric per fer-me passar la por. I per no rebentar d’angúnia: abans que salvar la vida, voldria haver-te pogut explicar tot el que estic fent. I que quan siguis més gran podràs entendre. No vull que topis amb cap guerra, filleta meva. En fi. Si torno a viure una altra vida, voldré ser escriptori pintor. Dibuixar i escriure em fa sentir viu.
Fa poc vaig tenir deu nits seguides una família jueva que fugia de Lyon, acompanyats d’un gos assenyadíssim que es deia Achille i jo vaig rebatejar com a Aquil·les. Quiets, educats, silenciosos. Tots quatre estaven rebentats. El pas de les muntanyes és esgotador per a un advocat de quaranta anys que mai no ha practicat esforç físic, o per una mestressa de casa de trenta-i-tants i, sobretot per a les dues criatures Van tenir sort que el guia de relleu es va retardar; això va ser providencial per fer-los reprendre les forces. Els nostres guies són contrabandistes del país que es coneixen la muntanya amb més detall que la seva alcova. La majoria s’han format professionalment fent el port de Salau. O són d’aquí o són gavatxos. Però tots estan tallats amb el mateix patró: sorruts, callats, de mirada viva, de mitjana edat, amb una resistència física impossible, amb els ulls posats en els diners que guanyaran passant un aviador o dues nenes jueves amb trenes i jugant-s’hi la pell si cal. És cert que s’hi juguen la vida, però segons com no me n’acabo de refiar perquè vénen del contraban. Aquí, tots els que se saben moure més enllà de les muntanyes del seu poble és que vénen del contraban. Les dues criatures. Em va impressionar la disciplina dels dos petits, dos nens de sis i set anys, l’Yves i el Fabrice, els únics noms que vaig conèixer a part del gos, amb uns ulls permanentment oberts, per marcar la seva condició de constantment espantats i perplexos perquè els devia costar molt entendre que un ogre els volia matar, com als contes, menjar-se’ls. I l’Aquil·les corm si entengués els misteris insondables de la vida dels contes, es passava el dia captant els sorolls callant, mirant-me quan jo pujava a les golfes amb el menjar i en baixava amb les deposicions. Tot i fer l’efecte que estava permanentment en guàrdia, en cap moment no va bordar ni tan sols grunyir. Entenia que jo era dels seus. Pot un gos comprendre que hi ha homes més salvatges que les feres i que ell havia de protegir els seus? El que l’Aquil·les sabia era que del seu silenci depenia la vida dels nens. A la segona nit, l’Aquil·les jo ens vam fer molt amics: tota la família dormia i ell i jo vam recórrer els racons de l’escola, vam treure el nas per la finestra i ens vam fer confidències. Li vaig parlar de tu i ell va remenar la cua. Li vaig dir que encara no tens nom i la va remenar amb més entusiasme, com si ell si que el sabés… El cas és que em va llepar les mans i la cara com si m’hagués entès. Al cap d’uns dies de tensió i d’espera un nou guia també sorrut i silenciós se’ls va endur cap a Barcelona, via la Pobla, camí de Portugal, en el que havia de ser una etapa físicament no tan dura però igual de perillosa. L’Aquil·les, quan el grup s’endinsava a la nit freda, em va llançar una mirada que encara recordo ara. I el Fabrice i l’Yves em van fer un petó silenciós. E1 pare, amb la seva mirada que no podia deixar de ser trista, va provar de donar-me el seu rellotge com a paga, pobre home. La meva paga, estimada filla, és l’orgull que sento per haver contribuït a la salvació de tota una família. Provaré de fer un retrat del gos, perquè te l’imaginis quan llegeixis això. T’estimo, filla meva. Digues a la teva mare que també l’estimo. Com desitjo que tot hagi acabat i et pugui venir a veure, posar-me de genolls i explicar-te com han anat les coses! I si no ho puc fer, queden aquests quaderns, que seran la carta més llarga que mai t’hauran es
La Tina va observar estranyada aquella interrupció.

Les veus del Pamano, de Jaume Cabré

Proa (2004)

Foto de capçalera de Fernando López