‘La gatera’, de Muriel Villanueva

He somniat en l’accident. Teníem dotze anys. El que he somniat és, com sempre, que el Ricard no es moria. No sé per què havia de morir-se si anava al meu costat i jo no vaig morir-me. I realment, aquell dia, no en el somni sinó aquell dia, per un moment em va semblar que no es moria. Fins i tot per un moment em va semblar veure’l caminant fora del Citroën, allunyant-se’n. Però hi havia tant de fum i tanta gent d’altres cotxes que m’ho devia imaginar. Jo mateix havia comprovat abans de sortir del cotxe que els pares ben morts. Però el Ricard ja no el vaig veure, després de l’impacte. El primer que vaig fer en reaccionar i prendre consciència de la situació va ser mirar cap a l’esquerra i el Ricard no hi era, o em va semblar que no hi era, però, és clar, jo estava en estat de xoc. El pare encara va estossegar amb el cap calb sobre el volant i la cua mig desfeta abans de deixar caure els braços morts. La mare estava estampada Contra el vidre, amb mig cos sobre el motor, ja esventrat el capot verd, perquè no portava cinturó. Del motor sortien flametes petites i de la seva samarreta celeste també.

De sobte es va obrir la meva porta i una mà va tibar de la màniga de la meva dessuadora grisa com si tibés de la cera que t’enganxes per depilar-te. Ens en vam allunyar, ell tibant i jo coixejant i amb el braç per davant, i ens vam estirar sobre les herbes, més enllà del marge de la carretera. Jo em vaig quedar de bocaterrosa i posava el cap entre els punys i amb els punys engrapava l’herba seca i amb el cap empenyia la terra avall, avall, avall, però la terra no em deixava entrar-hi. Els genolls em van anar venint cap al pit i jo era una boleta que volia entrar a la terra, a ser part de la terra, que tots som terra i en terra ens hem de convertir, ni pols ni hòsties: terra, que és on han de desar-se les cendres dels morts. La mà del desconegut m’acariciava els cabells. I vaig plorar com no havia plorat en la vida. Veia encara el rostre, el pit, el ventre de la mare donant-me l’esquena sobre el motor en flames. Qui m’esborraria de la retina el ventre de la mate encès en flames? Vull ser terra, que s’obri la terra, la mà m’acariciava el cap i vaig fer un crit que quan el somio a vegades em desperta, un crit que és com un crit de dona que pareix, o com el d’un mut que es crema els palmells de les mans.

De vegades el crit em desperta, però altres vegades el somni fugi endavant. El meu somni reprodueix la realitat sense metàfores. Aquest somni meu, el de l’accident, ni Freud ni polles.

Després del meu crit noto sobre la meva esquena el pes de l’home desconegut que m’ha tret del cotxe, que deixa caure tot el seu pes a sobre meu i m’abraça amb braços i cames com una fulla de col, embolicant-me tota. Les seves mans emboliquen el meu crani, les seves cames m’emboliquen els flancs, la seva esquena em recobreix la meva. Se sent una explosió que ens ensordeix i em queda l’eco d’un xiulet a les orelles i em quedo sorda d’una orella (i allò va durar dies, setmanes, mesos). Em regiro sota el seu cos vestit de roba suau i ja s’està fent de dia. En girar-me, les seves mans s’escolen entre la meva esquena i la terra i m’estreny contra el seu cos i mentre sangloto em petoneja les parpelles mullades, les galtes, el cap, per redimir-se.

En el somni solia ser el meu pare, però avui era el Ricard. No el meu germà, sinó el veí. Però en realitat era un yuppie d’uns quaranta anys, qui em va ajudar. Un tio que baixava cap a la feina en el seu mercedes i que amb les presses i la fatxenderia va fer estampar-se el nostre Citroën i va deixar-me òrfena. No es va separar de mi fins que va arribar l’ambulància, quan del cotxe ja sortia més fum que flames. L’infermer només es va haver d’ocupar de mi perquè el yuppie estava perfectament, els pares eren carbó i el Ricard no apareixia. La doctora estava encaparrada a fer-me proves d’audició i jo m’entestava a demanar pel meu germà. Vaig demanar pel Ricard entre trenta i quaranta vegades, almenys. I em deien: Doncs devia ser al cotxe, maca, ens sap greu, però devia ser amb els papes encara. I jo: No, ja n’havia sortit. I jo intentava sortir corrent, perquè, coneixent el Ricard, estava segura que era capaç d’haver-se posat a caminar després del xoc, sense plorar ni res, sense parlar amb ningú, com un zombi, anar caminant camps enllà, travessant camins, passant de tot. Jo intentava sortir corrent i em retenien per la foçra entre la metgessa i el conductor de l’ambulància, mentre l’inferme anava a buscar una bona dosi de tranquil·litzant per deixar-me idiota. No vaig poder córrer darrere del Ricard, a qui jo feia ja a dos quilòmetres enllà, perquè a més d’estar coixa em tenien ben agafada.

En arribar l’àvia (i després de deu o quinze minuts d’abraçades i copets a l’espatlla), la metgessa li va dir que demanés hora el més aviat possible per fer-me una audiometria. I jo vaig insistir-li a ella que calia buscar el meu germà, però jo efectivament ja estava molt idiota, a més de mig sorda, allà asseguda al llindar de la porta del darrere de l’ambulància, coixa i amb les cametes penjant. Ella no va renyar el tipo del mercedes, que estava aferrat a la meva mà i jo aferrada a la seva. Àvia, hem d’anar a buscar el Ricard, ha marxat. El tipo va dir: Senyora, jo no he vist sortir ningú del cotxe, diria que la nena s’equivoca, està nerviosa, i el nen, em sap greu, però devia ser a dins, i sento molt no haver-lo vist amb tant de fum i no haver-lo tret del cotxe a ell també. L’àvia em va mirar com demanant-me permís per dir el que havia de dir. Em vaig adonar que ella portava el pijama sota l’abric i que hauria de fer-se càrrec de mi a partir d’aleshores. Em vaig adonar que no s’havia rentat la cara abans de sortir de casa. I que es feia gran. Vaig pensar que segur que el Ricard havia caigut darrere el seient del pare i jo no ho havia vist bé. De fet no havia sentit la seva porta ni res. Segur que jo amb els nervis, en no veure’l ben assegut al seu lloc, havia entrat en pànic. El Ricard no havia sortit del cotxe, i ja era cendra, i l’àvia m’estimaria molt. Vaig abaixar la mirada fins a les mans de l’àvia, sobre els meus genolls. El yuppie va estrènyer més la mà que m’acariciava. I, evitant que parlés l’àvia, vaig dir: Ja ho sé, ja ho sé, no parlaré més del Ricard.

En el somni el yuppie sol ser el meu pare (però amb més cabells, i curts) i, quan jo dic això, desapareix alhora que apareix el Ricard a l’horitzó, travessant el fons desenfocat de la pantalla que mostra un primer pla de l’àvia. En el somni d’avui el yuppie era el Ricard, el meu veí, i no desapareixia; i el meu germà no passava per l’horitzó.

 

La gatera, Muriel Villanueva
Amsterdam, 2012

 

La gatera - Muriel Villanueva

Un pensament sobre “‘La gatera’, de Muriel Villanueva

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *