Vaig començar a preparar el sopar a la cuina, i el pis es va anar omplint de vapor. L’Iwakura es va quedar a la sala, llegint un llibre i escoltant música. El cel es va anar enfosquint. Quan de tant en tant obria les velles finestres per canviar l’aire embafat, entrava un vent fred que travessava tot el pis.
Ens vam atipar de nabe mirant la tele.
El temps va passar amb tota normalitat, sense que parléssim d’amor en cap moment.
Com si fos una autèntica professional (tot i que oficialment encara no ho era), ho havia rentat tot mentre cuinava, de manera que de seguida vam tenir la cuina endreçada (i a sobre ho va fer l’Iwakura). Després vam beure el cafè que va preparar ell i vam menjar un tros de pastisset que li havien donat a casa seva.
—No sé què ho fa, però trobo que aquest pis és una mica estrany —vaig dir quan vam seure al kotatsu—. S’hi està molt tranquil, com si el temps estigués aturat. És com una illa de calma i serenitat. Deu caldre molta força de voluntat per anar a treballar quan ets en un lloc com aquest. Em sembla que jo em quedaria aquí sense fer res.
L’Iwakura va assentir amb el cap.
—Tens raó. Quan ets aquí estàs tan tranquil que el temps s’atura. A més, és com si hi visquessin altres persones.
—¿Aquí? Vols dir a més de tu? —vaig preguntar, sorpresa i espantada, pensant que potser es referia a algun sense sostre.
—No, no. De fet… són els propietaris.
—Encara hi ha els propietaris?
—Sí, bé… ¿com t’ho diria? Ja són morts, però és com si no se n’haguessin adonat.
—Eh?
—Es veu que es van adormir amb el braser encès i van morir intoxicats pel monòxid de carboni. Marit i muller. Ja eren grans.
—Sí…
—Ho dius perquè m’espanti i així accepti que fem marranades, ¿oi?
—Tant de bo fos això, però el que et dic és veritat. De vegades els veig.
No vaig saber què dir.
—¿Tu ets dels que veuen fantasmes? —vaig preguntar.
—No, i ara, no en veig mai. No en vaig veure ni quan vaig anar sol de viatge i vaig haver de dormir en un cementiri.
—I com és, doncs, que veus els propietaris d’aquest pis?
—Potser és perquè quan sóc aquí em relaxo i no penso gaire. De vegades, quan estic esgotat de la feina, o quan em llevo, o quan torno a casa cansat i em faig un te, el seu món i el meu es barregen i veig com van fent, com si encara visquessin.
—No hauries de fer venir algú perquè purifiqués la casa?
—La demoliran d’aquí a quatre dies. Ja no val la pena —va dir l’Iwakura—. A més, ells viuen tan feliços…
Aquell era el seu cantó més agradable. Ho era fins í tot amb els fantasmes.
—Ja —vaig dir jo, no gaire convençuda.
Vaig pensar que la preocupació pel futur i l’estrès de la feina potser l’havien trastocat una mica, i em vaig proposar estar atenta al seu comportament.
El més estrany de tot, però, era que estàvem allà asseguts al kotatsu, parlant tranquil•lament d’aquelles coses i menjant-nos amb molt de gust el pastisset, com si nosaltres mateixos fóssim una parella de vellets.
Quan va ser l’hora de marxar, l’Iwakura va dir que havia d’anar a comprar i em va acompanyar empenyent la moto fins davant el meu pis.
—Setchan, ¿com és que vius sola? —em va preguntar—. Els teus pares viuen a l’altra estació, ¿no?
Era un vespre estelat, amb una lluna blanca molt ben definida i esmolada com el gel.
—És que la meva mare va començar a fer classes de cuina a casa i jo em vaig quedar sense habitació durant el dia. De fet, aquí només hi tinc un estudi. Sovint sóc a casa. Normalment sopo amb ells i després vinc a dormir aquí. I així els ajudo al restaurant.
—Està bé poder seguir el corrent així. Jo m’he esgarriat una mica.
—Tot i així, intento mantenir les distàncies amb la família. Si no vigiles, el temps et passa sense que te n’adonis. Per això visc aquí i procuro viatjar sola de tant en tant.
—Ja t’entenc. Jo, però, fins i tot m’he cansat de fer això. Quan vivia a casa havia de treure el cotxe perquè els meus pares havien d’anar de viatge o a comprar, i jo els havia d’ajudar a portar coses amunt i avall… em vaig adonar que totes aquestes coses em prenien massa temps. No és que no m’agradi ajudar, però no vull acabar fent la feina del meu pare.
—Encara tens molt temps per davant. ¿Per què no estalvies una mica i te’n vas a estudiar o a treballar a l’estranger? Sobretot si ets un noi, ser tan bo a la llarga pot ser contraproduent i fer que se’t tanquin segons quines portes.
—Tens raó. Els meus pares es pensen que encara cuiden una criatura, però jo tinc la meva vida.
—Gràcies per acompanyar-me.
—Gràcies a tu pel sopar. Ni tan sols t’he pagat el que has comprat.
—No pateixis. El pastisset era boníssim.
Em va fer adéu amb la mà i se’n va anar amb la moto. Era una escúter cara, força vella però molt ben cuidada. Vaig pensar que fins i tot en aquells detalls es veia que era de casa bona. També vaig pensar que devia ser molt difícil acceptar aquells privilegis amb naturalitat i alhora haver de marxar de casa per guanyar-se la vida, i que potser allò explicava l’ombra de melancolia que sempre l’acompanyava.
Aquell vespre va ser tot tan normal i tan poc emocionant que vaig traçar una línia ben clara dins meu. «Això no és amor», em vaig dir, «només som amics.»

La casa dels fantasmes, de Banana Yoshimoto

Inclòs al recull de contes Records d’un carrer sense sortida (2003)

Tusquets (2011)

Traducció d’Albert Nolla