https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/05/Jesus_Saves_Neon_Cross_Sign_Church_2011_Shankbone.jpg

‘La bíblia de neó’, de John Kennedy Toole

La mateixa tardor que vam tenir l’huracà de l’Atlàntic, va ser la tardor que vaig ingressar a l’Elemental del Comtat. Aquest era el nom de l’escola primària del poble. Quedava lluny de casa nostra. Al matí, havia de baixar el turó i travessar la població per arribar-hi, perquè era al peu de la filera de turons oposats als nostres. Quan plovia, em posava les botes per baixar el turó. Llavors les havia de carretejar a través de tot el poble; sempre estaven molles i plenes de fang i m’embrutaven i em feien malbé els deures.
L’escola era un edifici de fusta al mig d’un gran solar sense ni un bri d’herba. Tenia quatre classes. Vaig anar a la de primer, segon i tercer; n’hi havia una altra per a quart, cinquè i sisè, i finalment una per a setè i vuitè. No sé per a què feien servir l’última classe, però un noi gran em va dir què hi passava, de vegades, a la nit, quan ell i els seus amics la feien servir, i jo no vaig entendre de què em parlava.
Hi havia tres mestres, dues dones i un home. L’home tenia la classe setena i la vuitena. Era de fora, però les dues dones eren del poble. L’una era veïna nostra, quan hi vivíem, i no li agradava la tia Mae. Ella va ser la meva primera mestra.
Em va reconèixer a l’acte, i em va preguntar si aquella fresca encara vivia amb nosaltres. Vaig demanar-li que què volia dir, i em va contestar que valia més que no provés de prendre-li el pèl, que ja coneixia els set-ciències de mena com jo, i que jo era un nebot que anava que ni pintat a la tia Mae, viu i murri com una mala cosa. Quan va dir «viu i murri», va sonar com la mena de paraules que feia servir el predicador a l’església, i el predicador no m’agradava. Ella era la senyora Watkins. També coneixia el seu marit, perquè era diaca de l’església. No sé què feia per guanyar-se la vida, però sempre hi havia el seu nom als diaris, intentant que el comtat no begués, intentant que els de color no votessin, intentant treure de la biblioteca del comtat Allò que el vent s’endugué perquè molta gent la llegia i ell ja sabia que era llicenciosa». Algú va escriure una carta al diari demanant si el senyor Watkins s’havia llegit mai la novel·la, i el senyor Watkins va contestar-li dient que no, que mai no es rebaixaria tant, que ell «només sabia» que era bruta perquè en volien fer una pel·lícula, i que per tant havia de ser bruta, i que l’home que havia qüestionat les seves activitats era un «agent del diable». Aquest assumpte li va reportar el respecte de tota la gent del comtat; una colla dels seus es van posar màscares negres, van anar a la biblioteca, van entrar-hi, van agafar del prestatge Allò que el vent s’endugué í el van cremar a la vorera. E1 xèrif no hi va voler saber res, perquè no volia problemes amb la gent del poble i, a més, hi havia eleccions el mes següent.
La senyora Watkins coneixia els sentiments de la gent envers el seu marit, després del que havia fet per protegir la moralitat del comtat, i sempre que algú jugava a classe, deia que en parlaria amb el senyor Watkins per veure què hi podria fer per castigar-lo. Això va ser la causa que ningú no jugués més a classe, perquè teníem por que el senyor Watkins ens fes el mateix que havia fet amb el llibre. A més, un dia a l’hora de dinar, el noiet que seia al meu costat em va dir que estava confirmat que el senyor Watkins cremaria qualsevol que es portés malament a la classe de la seva senyora. Quan això es va escampar, la senyora Watkins va tenir la classe més silenciosa que mai hàgiu vist, cosa que meravellava els altres dos mestres perquè, quan algú acabava tres anys de tant silenci a la classe de la senyora Watkíns, era ben natural que es tornés molt més sorollós a la classe següent.
Com que deia que jo era una mala influència, la senyora Watkins em va fer seure a la fila del davant «per no perdre’m de vista ni un instant», com ella deia. Per això em vaig enrabiar amb la tia Mae, però em va passar de seguida quan vaig adonar-me que m’alegrava que mai no hagués pogut ser amiga de la senyora Watkins. No coneixia ningú que ho pogués ser llevat que fos diaca o membre de les Dames dels Socors, i a la tia Mae tampoc no li agradava aquesta mena de gent.
A1 cap d’uns quants dies, vaig començar a adonar-me que la senyora Watkins era guenya. Fins aleshores no ho havia notat, i quan ho vaig dir a la tia Mae, va riure per les butxaques i va dir que ella tampoc no s’hi havia fixat.
La primera setmana vaig aprendre’m de memòria tot el cos de la senyora Watkins, juntament amb unes pàgines del meu primer llibre de lectura. Des del lloc on jo seia, el meu cap arribava just una mica per damunt del seu genoll; i mai en ma vida no havia vist un genoll tan ossut. Precisament li estava mirant les cames i em preguntava per què no se les afaitava com feien la mare i la tia Mae, quan em va clavar un cop de genoll a la barbeta i em va dir que parés més atenció. Feia una setmana que em bellugava una dent del davant, però em feia massa por deixar que la mare o el papa me l’arrenquessin. Quan la senyora Watkins em va etzibar el cop de genoll, vaig sentir que queia sola i vaig deixar anar un petit «uix!» que em sembla que li va plaure. No es pensava que m’havia fet un favor i jo no l’hi vaig dir mai. Em vaig quedar la dent a la boca fins després de classe, llavors la vaig escopir i me la vaig guardar, i em vaig mirar al mirall de casa i vaig veure que la nova ja sortia.
Em preguntava com era possible que una dona tingués un cos tan enterc, ja que tant la mare com la tia eren rodones i podies repenjar-t’hi i estar-hi tou. La senyora Watkins era seca pertot arreu, amb dos grans ossos que li sortien prop del coll. No sabies mai on tenia la cintura. Alguns dies, el seu vestit semblava que l’hi feia baixar fins al cul, però després li pujava fins al pit o fins algun altre indret prop d’on hauria de ser la cintura. Devia tenir un melic enorme, perquè els vestits prims se li enfonsaven prop de l’estómac.
Un dia estava acotada damunt del meu pupitre per corregir-me un exercici i, per primer cop, vaig sentir la fortor del seu alè. No sabia on havia sentit aquella olor abans, però l’havia sentida. Vaig girar el cap i vaig intentar de tapar-me el nas amb el llibre de lectura. No va servir de res, però, i de camí cap a casa encara tenia aquella bravada encastada al nas. Era una mena d’olor que no es pot oblidar, la mena d’olor que sempre us fa venir al cap algú o alguna cosa, igual com l’olor de flors em recorda sempre els funerals.
No sé pas què vaig aprendre aquell any amb la senyora Watkins, però, fos el que fos, no va ser gran cosa, i la cosa que va ser no em va agradar gaire. Amb tres classes a la mateixa aula, poc temps podia dedicar a cadascú de nosaltres. Sé que vaig aprendre a llegir una mica, perquè l’estiu següent, quan anava al cine amb la tia Mae, podia llegir prou bé el títol de la pel·lícula i els noms dels qui hi sortien. També sabia sumar i dibuixar. El papa va dir que allò era tot el que havia de saber i que no hi tornaria fins a la tardor següent. Això m’anava prou bé, però la mare no volia que me l’escoltés. El papa volia provar de plantar alguna cosa als turons que s’enfilaven per darrere la casa i necessitava ajuda per llaurar l’argila, i la mare deia que aquesta era la raó per la qual no volia que jo tornés a l’escola.
Quan ho vaig sentir, vaíg tenir unes ganes boges de tornar a escola a la tardor, encara que fos amb la senyora Watkins. El papa no podria fer-hi créixer res, als turons, i la mare ho sabia. Però qualsevol cosa era millor que tenir-lo assegut al porxo d’aquella manera tot el sant dia. Treballava a mitja jornada en una gasolinera, a baix al poble, però eren poques hores i quan tornava a casa es quedava assegut allí, al porxo, i guaitava avall a la ciutat i amunt cap als turons. Quan va dir que volia començar a llaurar i a sembrar als turons, em vaig pensar que s’havia tornat boig. Quan, després de la pluja, l’argila s’enduria era com ciment i qualsevol es podria adonar que les llavors mai no tindrien força per fer-s’hi pas. La tia Mae havia volgut fer un jardí rere la casa, però, com que no tenia temps per regar-lo, el fang es va endurir i va començar a esquerdar-se com feia arreu dels turons.
Es va gastar tota una setmanada, que no era gaire, en comprar llavors i una arada petita que podia manejar un home sol. També va comprar un rasclet i una pala, i una destraleta per tallar els pins escarransits que creixien pertot arreu. E1 vespre que va pujar a casa amb tot això jo seia al porxo fent el meu exercici d’ortografia per a la senyora Watkins. Era el vespre que el pagaven i la mare només tenia unes quantes crispetes i peix fregit, perquè érem prop del cap de setmana i no teníem diners a casa. Jo tenia vint-i-tres centaus a la guardiola, però la mare no els hauria agafat mai malgrat que jo li havia dit que podia fer-ho.
La tía Mae encara era a dalt, segurament fent encara la migdiada. E1 sol es ponia just rere la xemeneia dels Renning, que semblava un misto negre al davant d’una bombeta taronja. La posta de sol tenyia tota la sala de color taronja, fora de la bombeta brillant al costat de la qual jo feia els deures. Vaig sentir que el papa travessava les cendres del pati de davant, tot fent aquella remor de cruiximent feixuc que ell sempre feia; però hi havia un cruiximent més lleuger al seu darrere. Vaig veure’l; portava algunes bosses a l’espatlla. Rere seu hi havia un noi de color amb alguns paquets embolicats amb paper d’embalar. El papa els va agafar i el noi va travessar la cendra i va tornar-se’n cap al poble.
—Mare —vaig deixar el llapis damunt del quadern—. El papa ja és aquí.
Quan ella va obrir la porta de la cuina que donava a sala, vaig sentir el peix que es fregia.
—Bé, David —va dir fregant-se la farina greixosa davantal—. Deu portar els cèntims.
Va córrer cap a la porta i es van trobar precisament quan ell anava a obrir.
—Oh, Frank, què és tot això? —va dir ella mirant les bosses que duia a l’espatlla i els grans paquets embolicats sobre els graons.
Ell va passar sense contestar-li i va llençar les bosses a terra, prop de la porta de la cuina.
—Llavors, Sarah, llavors.

 

La bíblia de neó, de John Kennedy Toole (1989)

Traducció de Carles Llorach

Edicions la Magrana, 1989

 

la bíblia de neó - john kennedy toole

Referències

Mateixa època i situació descrita a Germà de gel.

El disc Neon Bible, d’Arcade Fire, està dedicat a aquesta novel·la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *