‘Germà de gel’, d’Alicia Kopf

ATLAS CRYSTAL WORKS

La bola de neu era al fons d’un calaix a la còmoda del pis de lloguer. La tinc sobre la pila de papers del meu escriptori —els documents que faig servir per investigar les meves obsessions blanques— com a petjapapers. A l’interior hi ha dos angelets càndidament empresonats, que preguen semidespullats com si l’aigua i la neu que hi flota no tingués res a veure amb ells. L’esfera de vidre reposa sobre el peu d’un llibre de plàstic, una bíblia en miniatura. Voldria que la bola fos buida; expresso el meu desig a internet. Trobo algunes fàbriques als Estats Units que les fan a gust del consumidor, fins i tot hi poden posar una foto a dins. Segons la pàgina web, la història de les boles de neu està poc documentada, però sembla que les primeres es van fabricar a França al segle XIX. Aquest objecte pot haver aparegut com a successor del petjapapers de vidre —un altre objecte fascinant—, que va arribar a ser popular en èpoques anteriors.

Les boles de neu van aparèixer de manera massiva durant l’Exposició Universal de París del 1878. Aquest objecte es va convertir en el souvenir preferit dels assistents. En aquella època, almenys cinc empreses americanes produïen globus de neu i els venien a Europa. El 1889, una bola de neu que contenia una maqueta de la recentment construïda torre Eiffel va ser produïda durant l’Exposició Internacional de París, en commemoració del centenari de la Revolució Francesa. La imatge d’una bola de neu amb una petita guillotina a l’interior em passa pel cap ràpidament.

Les boles de neu van arribar a ser populars a Anglaterra durant l’era victoriana. Al començament dels anys vint van creuar l’Atlàntic cap als Estats Units d’Amèrica, on es van convertir en un article popular per als col·leccionistes. Molts d’aquest globus van ser produïts per la companyia Atlas Crystal Works. Als Estats Units, durant els anys quaranta, els globus de neu van ser utilitzats sovint com a suport publicitari. A Europa, durant els anys quaranta i cinquanta, les boles amb escenes religioses van esdevenir un regal comú per als nens catòlics. El globus de neu ha aparegut en nombroses pel·lícules i va ser un motiu visual clau en la pel·lícula Ciutadà Kane (1941). Després de dir «Rosebud», Kane deixa anar la bola de neu i es mor. La bola, regal de la seva antiga amant Susan, contenia l’escena d’una casa humil a la muntanya; la casa de la seva infantesa.

Especialment quan les boles de neu contenen figures d’éssers vius, en comptes d’edificis o objectes, produeixen una sensació sinistra, humida, d’éssers empresonats tirats al mar.

Busco la fabrica Atlas Crystal Works a internet. Hi apareix una direcció:

425 E Pleasant Ave Covington, TN 38019 (901) 476-9797
Covington, Tenessee, USA

La famosa fàbrica que n’havia produït tantes, just a l’època en què Ciutadà Kane va ser filmat, és a Tennessee, al sud dels Estats Units. Google Street View mostra una petita nau industrial blanca en un carrer de cases baixes amb porxo. Les cases del deep South de la petita Mick, la nena d’El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers, novel·la publicada a la mateixa poca de l’auge de les boles de neu. La narrativa de McCullers se sol resumir com a ficció sobre l’aïllament espiritual dels inadaptats i els marginats del sud dels EUA durant els anys quaranta del segle xx. La galeria de vides opaques que presenta la novel·la la formen el mut i el sord Singer; Copeland, el metge que intenta inútilment alliberar els seus companys de l’esclavitud a través de l’estudi, i Mick, la nena a qui li agradava el jazz, que s’amagava per fumar un cigarret, que va haver de deixar l’escola per treballar:

De vegades somiava que era a Suïssa i que totes les muntanyes eren nevades i ella patinava damunt el gel verdós. El senyor Singer patinava amb ella. I de vegades també Carole Lombard o aquell Toscanini que tocava per la ràdio. Patinaven tots junts, i després el sr. Singer queia per una esquerda de gel, i ella es tirava de cap a l’aigua, sense gens de por, i nedant sota el gel li salvava la vida. Aquest era un dels plans que no abandonava ni un moment¹.

McCullers ens presenta la lluita muda dels seus personatges per sortir a la superfície i respirar. Busco boles de neu dels anys quaranta, quan es publicà la novel·la. En trobo algunes, produïdes per la fàbrica Atlas Crystal Works, en una pàgina de vendes de segona mà en línia. Em crida l’atenció que en la majoria de les boles de neu antigues el nivell d’aigua ha baixat. N’hi ha una que conté una figura negra caracteritzada com a criada. La inscripció a la base de la bola és «Just a Little Mammv down in Dixie». El venedor d’aquesta antiguitat informa que l’aigua es pot haver tornat una mica tèrbola per la dissolució de la «neu», feta amb encenalls d’ossos o serradures, el material utilitzat abans que es fabriquessin de plàstic. Dins la bola de neu el nivell del liquid ha baixat fins a les espatlles de la figura, de manera que el seu cap emergeix.

Em pregunto en quin moment de la història la dona va començar a ‘respirar’.

8cd51aefa44c0a9b312f60d79d6fb490

 

¹Carson McCullers, El cor és un caçador solitari (Barcelona: Ed 62, 2007), p. 107.

 

 

SHACKLETON

Després de la conquesta del pol Nord per Peary i del Sud per part d’Amundsen, ja no quedaven conquestes per a la nació britànica. Ernest Shackleton, que havia coincidit amb el capità Scott durant l’expedició del Discovery (1900-1904) al pol Nord, va idear un nou repte per a l’edat heroica del descobriment:

És l’últim gran viatge polar que pugui fer-se. Serà un viatge més important que anar al pol i tornar, crec que li correspon a la nació britànica portar-lo a terme, ja que ens han derrotat en la conquesta del pol Nord i en la conquesta del pol Sud. Queda el viatge més llarg i impressionant de tots: la travessia del continent.

L’expedició del capità Shackleton (1914-1917), va anomenar el seu vaixell Endurance, segons el lema familiar «Fortitudine Vincimos». Dos termes que Connoten resiliència i victòria. Més enllà de la conquesta de noves terres o de l’enfrontament amb enemics perillosos, es tractava d’una travessia que els enfrontaria a condicions climatològiques extremes. Tal com indica el nom del vaixell, la gesta va consistir a posar a prova la resistència física psicològica dels seus tripulants.

Prèviament a l’aventura ja s’havien venut els drets dels diaris personals dels tripulants i les imatges del viatge; Shackleton va animar els vint-i-set tripulants a dur un diari de bord. L’expedició va ser documentada pel fotògraf australià Francis Hurley.

Sota la direcció de Shackleton, la nau va salpar amb vint-set homes rumb a l’Antàrtida d’agost del 1914. Després de més de vuit mesos de navegació, van arribar als freds mars del Sud; a mesura que s’endinsaven més profundament en el mar de Wedell, la travessia es va anar fent més lenta: immenses masses de gel de milers de tones els barraven el pas.

A les set de la tarda, Greenstreet va conduir l’Endurance entre dos grans icebergs cap a una zona d’aigua oberta. A mig camí, el vaixell va topar amb un dels icebergs i l’altre el va tancar per darrere. Encara que van posar els motors a tota màquina, van trigar dues hores a aconseguir travessar-lo. El que semblava una decisió rutinària va ser anotat al quadern de bitàcola de Worsley: «Ens detindrem una estona fins que pari el vent del nord-est i el banc d’icebergs s’obri». Van transcórrer sis dies freds i ennuvolats fins que el 24 de gener va parar la tempesta. En aquell moment, el gel ja envoltava l’Endurance pertot arreu.

Van quedar atrapats uns vuit mesos. Finalment, el 27 d’octubre de 1915, la fusta del buc de l’Endurance va començar a clivellar-sé amb un so similar a bales de canó contra la nau. Shackleton, abatut, va ordenar abandonar-la. Des d’aquest moment la tripulació va quedar a la deriva en bots salvavides o sobre les plaques de gel, fins a arribar a Elephant Island el 30 d’agost de 1916.

Després de perdre l’esperança en un rescat d’Elephant Island, Shackleton es va embarcar en un petit bot de set metres d’eslora, el James Caird, amb cinc homes per buscar socors cap a South Georgia, situada a mil tres-cents quilòmetres. Navegant amb onades de dotze metres durant catorze dies, van aconseguir arribar a terra ferma. En arribar a South Gorgia, es van adonar que eren al costat sud, la part deshabitada de l’illa. Una cadena muntanyosa amb pics de més de tres mil metres, llavors encara inexplorada, separa els dos costats de l’illa. Aquesta segona travessia a peu la van fer tres dels cinc homes sense cap equipament. Es van col·locar alguns claus de l’embarcació a les soles i van emprendre la travessa entre muntanyes i glaciars sense parar ni tan sols per dormir. La travessa va durar trenta-sis hores, en què Shackleton, que no es considerava creient, va afirmar sentir-se acompanyat per un quart viatger. Després d’un difícil descens, que comportava baixar per una cascada glaçada, van entreveure el port balener de Husvik. Un cop allà, van poder demanar ajuda, encara que per culpa del clima van necessitar quatre intents amb vaixells diferents. El Govern britànic estava ocupat amb la Primera Guerra Mundial i no va enviar socors. Finalment van poder arribar-hi al quart intent, amb un vaixell llogat a Punta Arenas, rescatant la resta de la tripulació, vint-i-dos homes, tots amb vida. En el moment del rescat final, els components de l’expedició havien passat nou mesos rodejats de gel en les condicions més adverses. En una carta a la seva dona, Shackleton va escriure: «Ho he aconseguit. A la m… el Ministeri de la Marina. Ni una sola vida perduda… Hem passat per l’infern».

 

Germà de gel, d’Alicia Kopf
Fragment cedit per L’Altra Editorial, 2016

 

Germà de gel, d'Alicia Kopf

2 pensaments sobre “‘Germà de gel’, d’Alicia Kopf

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *