Capitol deu
ANARRES

La majoria de les línies ferroviàries al Sud-oest passava per terraplens a un metre o més per sobre de la plana. Hi havia menys corrents de pols en un balast elevat, i proporcionava als passatgers una bona vista de la desolació.
El Sud-oest era l’única de les vuit divisions d’Anarres que no gaudia d’un cos d’aigua important. A l’estiu el desgel polar nodria les zones pantanoses del sud llunyà; cap a l’equador només hi havia llacs alcalins poc profunds en vastes salines. No hi havia muntanyes; cada cent quilòmetres aproximadament una cadena de turons corria de nord a sud, estèrils, clivellats, erosionats en penya-segats i cims. Unes vetes de violeta i vermell els travessaven i, a les parets dels cingles, la molsa de roca, una planta que sobrevivia qualsevol extrem de calor, aridesa i vent, creixia enèrgica en verticals de verd grisós, de manera que formava quadricules quan es creuava amb les estries del gres. No es veia cap altre color en el paisatge que el terrós, que es tornava blanquinós en els indrets en què la sorra mig cobria les salines. Sobre les planures es desplaçaven núvols de tempesta estranys, d’un blanc vívid en el cel purpuri. No portaven pluja, només ombres. El terraplè i els rails relluents s’allargaven en línia recta fins a perdre’s de vista per darrere del tren de carretera i també per davant.
—Amb el Sud- oest no es pot fer res —va dir el conductor—, excepte travessar-lo.
El seu company no va contestar, s’havia adormit. El cap se li bellugava al ritme de les vibracions del motor. Les mans, endurides de treballar i ennegrides per la congelació, reposaven disteses sobre les cuixes; la cara en aquell estat de relaxació estava arrugada i trista. Havia pujat a Muntanya de Coure, i com que no hi havia altres passatgers el conductor li havia demanat que es quedés amb ell a la cabina per fer-li companyia. S’havia adormit immediatament. De tant en tant, el conductor li llançava una mirada de decepció però alhora de comprensió. Havia vist tanta gent baldada en els últims anys que li semblava una condició normal.
Al final d’aquella llarga tarda l’home es va despertar i, després de contemplar una estona el desert, va preguntar:
—Sempre fas sol aquest trajecte?
—Els últims tres, quatre anys.
—Has tingut mai una avaria per aquí?
—Un parell de vegades. Hi ha prou racions i aigua a l’armariet. Per cert, tens gana?
—Encara no.
—Envien l’equip d’averies des de Solitari en més o menys un dia.
—És la població més propera?
—Correcte. Mil set-cents quilòmetres des de Mines de Sedep a Solitari. El trajecte més llarg entre ciutats de tot Anarres. L’he estat fent des de fa onze anys.
—No te n’has cansat?
—No. M’agrada treballar pel meu compte. —El passatger va fer un gest afirmatiu amb el cap . I és estable.
M’agrada la rutina; pots imaginar-t’ho. Quinze dies de viatge, quinze de lliures amb la parella a Nova Esperança. Any sí, any també; sequera, fam, el que sigui. Res no canvia, aquí sempre hi ha sequera. M’agrada la ruta. Treu l’aigua, si us plau? La nevera és darrere, sota l’armariet.
Cadascun va fer un bon glop de l’ampolla. L’aigua tenia un gust insípid, alcalí, però era fresca.
—Ah, que bona! —va dir el passatger amb gratitud. Va guardar l’ampolla i, mentre tornava al seient de davant, es va estirar tocant el sostre amb les mans . —Ets un home amb parella, llavors — va dir.
La simplicitat amb què ho va dir va agradar al conductor, que va respondre:
—Divuit anys.
—Es només el començament.
—Redeu, hi estic d’acord! Ara bé, això és el que molts no veuen. Però tal com jo ho entenc, si copules prou aquí i allà en l’adolescència, és llavors quan li treus més suc, i a més descobreixes que és quasi sempre la mateixa maleïda cosa. I una de bona, a més! Però tot i així, el que és diferent no és la copulació, és altra persona. I divuit anys és només el començament, és clar que sí, quan es tracta de desxifrar aquesta diferència. Almenys si el que proves de desxifrar és una dona. Una dona no revelarà una confusió així en favor d’un home, però potser fatxendegen… Sigui com sigui, aquí es troba el plaer de l’assumpte. Els trencaclosques i els farons i tota la resta. La varietat. La varietat no ve només d’anar d’aquí cap allà. Jo vaig passar per tot Anarres, de jove. Feia carregaments i conduïa per totes les divisions. Devia conèixer un centenar de noies en ciutats diferents. Em va acabar avorrint. Vaig tornar aquí i faig aquest trajecte cada tres desenes, any rere any, a través d’aquest mateix desert on no pots distingir una duna de sorra de l’altra i tot és igual al llarg de tres mil quilos miris on miris, I torno a casa a la mateixa parella… i no m’he avorrit ni un sol cop. No és anar d’un lloc a l’altre el que et manté viu. És tenir el temps del teu costat. Treballar amb ell, no contra ell.
—Així és —va dir el passatger.
—On és la parella?
—Al Nord-est. Quatre anys, ja.
—Massa temps —va dir el conductor . Us haurien d’haver enviat junts a algun destí.
—No on jo era.
—On?
—A Colze, i després a Vall Gran.
—Em vaig assabentar d’allò de Vall Gran. —Ara va mirar el passatger amb el respecte que es mereix un supervivent. Va veure l’aspecte sec de la pell colrada de l’home, com desgastada fins a l’os, que ja havia vist en altres que havien superat els anys de fam a la Polsinera—. No hauríem d’haver intentat que aquelles fàbriques continuessin en funcionament.
—Necessitàvem els fosfats.
—Però diuen que, quan van detenir el tren de queviures a Portal, les fàbriques seguien funcionant i la gent es moria de gana en el lloc de treball. Només s’apartaven una mica del mig, s’estiraven al terra i es morien. Va ser així? —L’home va assentir. No va dir res. El conductor no va insistir-hi més, però al cap d’una estona va dir—: Em preguntava què faria si mai assaltaven el meu tren.
—Mai no ha passat?
—No. Saps, no transporto comestibles; un furgó, com a màxim, per a Sedep de Dalt. Aquesta és una ruta de minerals. Però si em donessin una ruta d’aliments, i em detinguessin, què faria Atropellar-los i portar el menjar on ha d’anar? Però hòstia, atropelles nens, vells? Estan fent una mala cosa, però els mates per això? No ho sé!
Els rails rectes i brillants corrien sota les rodes. A l’oest els núvols projectaven grans miratges tremolosos sobre la plana, les ombres de somnis de llacs que s’havien assecat deu milions d’anys enrere.
—Un síndic, un home que conec des de fa anys, va fer això precisament, al nord d’aquí, el 66. Van provar de separar-li un vagó de cereals del tren. Ell va fer marxa enrere, en va matar un parell abans que sortissin de les vies, eren com cucs en peix podrit, una munió, va dir. Hi ha vuit-centes persones esperant aquell vagó de cereals, va dir, i quants moriran si no els arriba? Més d’un parell, molts més. Així que sembla que tenia raó. Però redeu! Jo no puc fer càlculs així. No sé si és correcte comptar les persones com es compten els números. Però llavors, què fas? Quins mates.
—El segon any que vaig ser a Colze vaig fer de coordinador del treball, el sindicat de les fàbriques va reduir les racions. La gent que treballava sis hores a la planta rebia racions completes… amb prou feines suficients per aquell tipus de feina. Els que treballaven a mitja jornada rebien tres quarts de ració. Si estaven malalts o massa dèbils per treballar, els donaven mitja ració. A base de mitges racions no podies recuperar-te. No podies tornar a la feina. Potser sobrevivies. Jo era l’encarregat de posar la gent a mitja ració, gent que ja estava malalta. Jo feia jornades senceres, vuit, deu hores a vegades, treball d’oficina, així que em tocaven completes: me les guanyava les guanyava preparant llistes dels que s’havien de morir de gana. —Els ulls clars de l’home miraven endavant cap a la llum aspra—. Com tu deies, havia de comptar persones.
—Ho vas deixar?
—Si, ho vaig deixar. Vaig anar a Vall Gran. Però algú altre va encarregar-se de de les llistes a les fabriques de Colze. Sempre hi ha algú disposat a fer llistes.
—Doncs això està malament —conductor va dir, ,irant la llum enlluernadora amb les celles arrufades. Tenia una cara i una closca pelades i brunes, no h quedava pèl entre les galtes i l’occípit, tot i que no tenia més d’uns quaranta anys i escaig. Era un rostre fort, dur i innocent—. Està mala-ment de totes totes. Haurien d’haver tancat les fàbriques. No pots demanar a un home que faci una cosa així. Que no som odonians? Un home pot perdre els estreps, d’acord. Això és el que va passar a la gent que assaltava els trens. Tenien gana, els nens tenien gana, feia massa temps que estaven afamats, i per allí passa menjar i no és per a tu, doncs perds els estreps i tires endavant. El mateix amb l’amic, aquella gent estava destrossant el tren de què ell s’encarregava, va perdre els estreps i va fer marxa enrere. No va comptar caps. No en aquell moment! Més tard potser. Perquè el repugnava el que havia fet. Però el que et feien fer a tu, dient aquest viu i aquell mor… cap persona té dret a fer aquesta feina, o a demanar que algú altre la faci.
—Han sigut mals temps, germà —el passatger va dir suaument, observant la planura encegadora on els espectres de l’aigua onejaven i volaven a la deriva, emportats pel vent.

Els desposseïts, d’Ursula K. Le Guin (1974)

Traducció de Blanca Busquets

Raig Verd, 2018