La terra encara és d’un blanc grisós per la gelada. Caminem pel camí que les rodes dels carros han solcat. Han obert uns solcs profunds dins del fang. Gràcies al gel, ara ja no ens hi enganxem. Per tot arreu hi ha bons grumolls de fang. Nosaltres en diem terrossots. Els vento puntades de peu. Es desfan i es tornen pols. O rodolen més enllà. A voltes, em fa mal el dit del peu. Però això no és dolent, perquè així no se m’adorm. Mentre em faci mal, aleshores està bé. Tinc les sabates desgastades. No duc el meu pantaló pelfut, sinó l’altre, el més fi. L’abric em queda petit. I duc la bufanda i la gorra de la meva germana. Porto els peus embolcats amb draps. Els draps sempre es mouen. I si es mouen encara tinc més fred als peus. Sempre hi tinc fred, perquè sóc maldestre. No sé cenyir-me els draps ni tampoc ajustar-los bé quan fico la punta del drap sota l’última capa. Si ho fes com cal, llavors no se’m desembolicarien. Aleshores no tindria fred. La mare no té temps per enrotllar-me els draps als peus.
—Ia ets gran. Aprèn-ne! —deixa anar quan li demano ajuda.
Caminem per la vorera gelada, entre unes males herbes cobertes de gebre. Ja no hi ha neu. Però encara està tot gelat. I els hortets són hirsuts i desolats.
—Mou-te, de pressa! —em diu.
Tinc fred a la mà esquerra. La mare m’agafa la dreta. Té la mà grossa. La pell és dura i clivellada. Les ungles brutes, com les de tothom. Els homes se les tallen amb la navalla. La mare sol rosegar les ungles del Petit, perquè no s’esgarrapi. Les meves ungles també estan brutes. Quan m’avorreixo, les burxo per treure’m la llordesa negrosa. A causa de la bugada, del munyiment i de la neteja del sutge i de la cendra, se’t clivella la pell i se’t trenquen les ungles. La mare només té tou i molsós el revés de la mà.
—Tinc fred als peus —em queixo.
—És problema teu —murmura, sense fer-me cas.
—Però és que tinc fred als peus, marona—dic—, molt de fred. Porti’m a coll, per caritat!
—Camina, que ia no puc amb ton pes! —diu. Però m’adono que té el cap en una altra banda. Això m’empipa, em posa negre.
M’enfado perquè no vol estar per mi. Vull que només estigui per mi. Clavo una puntada al formigó. Se’m rasca la pintura marró de la punta de les sabates. No se n’adona. O no té ganes de pegar-me. El que sol fer altres vegades és dir-me «Així te morissos tu també! Vés-te’n al carall!».
—A casa rebràs! —em mussita a cau d’orella. Nosaltres en diem a ca nostra. Després, ja a ca nostra, em tusta amb la baieta. Mentrestant plora i moqueja. Amb el revés de la mà s’eixuga els mocs. Aquest drap sempre és dins de l’aigua de la galleda, perquè sigui a mà si s’ha de torcar la brutícia de la casa, els excrements de gat, el que vessa de les sobralles destinades al porc. I també la merda que ens cau de les sabates. Per això l’aigua sempre és tan pudent. La baieta són els pantalons de xandall estripats de la meva germana. És de color blau d’indi. Pelfuda per dins. Com que xucla tan bé, pesa molt. La mare mai l’escorre com caldria quan l’utilitza per pegar-nos. No fa tant de mal com sembla pel que crido. La meva germana també ho fa. I d’ella ho he après. I la mare ens colpeja enrabiada amb el drap.
—Vés-te’n al carall! —ploriqueja—. Vés-te’n al carall tu també! —repeteix. Mentrestant plora. Sé que ara pensa en ella mateixa i en el poble on vivim. No m’enfado, no em fa mal. Ja hi estic avesat.

Els desposseïts, de Szilárd Borbély, 2013

Editat per Periscopi, 2014

Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó