‘El ventre de l’Atlàntic’, de Fatou Diome

La xerrameca de la televisió em treu del meu somieig. Cada cop que els comentaristes clamen el nom de Maldini, se m’afigura un rostre a la pantalla. A uns quants quilometres de la meva sala d’estar, a l’altre extrem de la Terra, al Senegal, allà, en aquesta illa tan petita que tot just s’hi podria encabir un camp de futbol, m’imagino un noi jove clavat davant d’una tele qualsevol per seguir el mateix partit que jo. El sento molt a prop. Els nostres ulls s’entrecreuen en les mateixes imatges. Fiblades al cor, esbufecs, gestos .d’alegria o de desassossec, tot els nostres signes emocionals són sincronitzats mentre dura el partit, perquè correm al darrere del mateix home: Paolo Maldini.
I és així que m’imagino que allà, a l’altra banda del món, un noi jove pica de peus, assegut sobre una estora o un banc arcaic, davant d’un vell aparell de televisió que no para de llampurnejar però que així i tot aglutina al seu voltant tanta gent com una sala de cinema. El propietari de l’única televisió del barri l’ha instal·lat benèvolament al seu pati, i tot els seus veïns hi acudeixen sense avisar. La casa és oberta a tothom. El sexe, l’edat i el nombre d’espectadors varien segons el programa. Aquesta tarda del 29 de juny de 2000, les condicions meteorològiques són favorables, el cel és d’un blau somni, la tele no espetega, per bé que el propietari li ha hagut de clavar una bona batzegada perquè es posés en marxa. Els ulls que se la miren fixament tenen la frescor de la innocència. Joves en en la flor de la vida, de cossos esculpits per tants anys passats a córrer, primer darrere unes boles de drap, més tard perseguint unes pilotes inesperades… Es mouen, es compacten en grup i no els fa res que dels seus fronts tibants en ragi un excedent d’energia feta aigua. La mirada caiguda , s’atreveixen a uns quants pronòstics.
Un d’ells es queda mut, concentrat en les imatges. El bust inclinat cap a la pantalla, la seva mirada s’esmuny per entremig dels caps de la gent. Serra les mandíbules, i només pels moviments desordenats que se li escapen s’endevina la passió que l’habita. Al primer toc de Maldini, alça el peu espontàniament apuntant el paner del noi ajupit al seu davant. La víctima es gira, furiosa, però el rostre absort de l’autor del cop li fa entendre que no hi haurà cap excusa, i se’n va i s’instal·la una mica més enllà. No podràs mai trepitjar dos cops els ous d’un cec, diuen per aquí, en té prou amb un de sol perquè s’aparti al mes petit indici de passes que s’acosten! El que havia de fer aquell noi era treure el cul d’allà on el tenia, que el partit acabava de començar i d’accions excitants n’hi hauria més d’una. L’exaltació voreja el suïcidi: targeta roja, Zambrota, el número 17 italià ho té mal parat, això ja és massa per al jove. Se sent tan desemparat corn Dino Zoff, l’entrenador italià, però es recompon i barboteja alguna cosa que segur que si la sentia, a l’àrbitre no li faria cap gracia. Segur que ja ho heu captat, aquest jove es un fervent seguidor de l’equip italià i us prohibeixo a partir d’ara que us entusiasmeu per cap altre equip, tingueu-li una mica de respecte. La mala sort s’acarnissa: targeta groga per a Francesco Toldo, el porter italià, que acaba d’empènyer el número 9 dels Països Baixos. El jove assegut davant la tele s’incorpora, s’agafa el cap amb les mans tot esperant la sanció que ja s’ensuma i que no tarda gens a caure-li a sobre: penal contra Itàlia.
Mare meva! Feu alguna cosa! Que pari de cridar? Però… que no ho veieu? Que no es greu, dieu?… Com ho podeu dir, això! Si, ja ho sé, tampoc no és Hiroshima per a Itàlia. Si només fos això, rai, però és que ara poden marcar un gol que a Madické li trencarà el cor! Però, qui és Madické? Qui coi és Madicke? No sóc pas jo qui us ho he d’explicar! Un penal, no és com si anessis a prendre un cafè, et cau a sobre com el pet d’un futbolista! Així, què…? Us moureu una mica, sí o no? I les pregàries? I el ramadà? Que potser us creieu que ho he fet per res, jo, tot aixo?
Ostres! Toldo, el porter italià, treu la pilota. Madické llença un violent cop de peu que aquesta vegada no encerta ningú Uf! S’ha evitat el pitjor. Una llarga inspiració li omple el pit, es torna a asseure, el rostre il·luminat per un somriure que segur que no durarà. El partit continua.
A cada nova falta dels italians, adopta una postura religiosa. Uns moments abans de la mitja part, Maldini discuteix les decisions de l’arbitre i ja em tens aquí una altra tarja groga per berenar. El somriure de Madické s’esborra, sap molt be que una altra tarja groga representaria una de vermella que expulsaria el seu ídol del camp. Inquiet, s’esclafa el cap entre les mans: si el seu heroi ha de ser condemnat a la banqueta, més s’estima no veure-ho. Li agradaria poder-li parlar, perquè li indicaria el que ha de fer i les tàctiques que des del banc on seu li bullen al cap. Fins i tot voldria deixar-li les seves cames, ja que no pot jugar al seu costat, així en tindria un parell de recanvi. Però aquí, en aquest banc, els peus enfonsats en l’arena blanca i ardent, quants quilòmetres de somni el separen de les petjades de fang que a la mitja part Maldini deixarà al vestuari?
D’aquest desesper que l’omple en fa el seu interlocutor, cridant paraules i frases que queden suspeses en l’aire dels cocoters de Niodior i que mai no arribaran a orelles de Maldini. Jo sóc la seva sol·lícita missatgera: Madické i jo tenim la mateixa mare; qui només sàpiga estimar en un cinquanta per cent us dirà que és el meu mig germà, però per a mi és simplement el meu germà petit.
Així doncs, feu el favor de dir a Maldini que les seves targetes grogues o vermelles són massa dures i em trenquen el cor. Demaneu-li que guardi sana i estàlvia la seva pell, que no es trenqui cap costella, que no li encastin la pilota al nas, que miri de no exposar les seves cames a les serres de l’adversari. Digueu-li que els meus gemecs son tants com els cops que li claven. Digueu-li que el seu alè ardent em lacera els pulmons. Digueu-li que les seves ferides em dolen i que en porto els estigmes. Digueu-li sobretot que l’he vist córrer, a Niodior, damunt de l’arena ardent perseguint una bombolla de somni. Perquè heu de saber que un bon dia, en un descampat, el meu germà esdevingué Maldini. I es aixo que li heu de dir a Maldini: que el seu cos de lluitador, els seus ulls de brasa, els seus cabells crespats, el seu bell somriure i les seves dents tan blanques, aquest Maldini no és altre que el meu germà petit extenuat pel seu somni.

 

 

El ventre de l’Atlàntic, de Fatou Diome (2003)

Traducció d’Amàlia Prat

Pagès Editors, 2004

 

el ventre de l'atlàntic - fatou diome

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *