CAPÍTOL VIII

Em vaig despertar astorat. Un xicot em matxucava l’esquena i em deia:
—¡Alça’t! ¡la policia! ¡La policia!
M’havien furtat de la butxaca les seixanta pessetes que em quedaven i m’havien llevat les sabates sense notar-ho. Li ho vaig dir al xicot mentre fotíem el camp:
—¡M’han furtat!
—Quant?
—Seixanta pessetes.
—Que Déu te les torne.
Vam alentir la marxa. Afegí:
—Ets afortunat.
Anàvem gemegant.
—¿Què vols dir?
—Solen violar si no troben res a furtar.
Ens dirigíem al cementiri Bu’ariqiya. Li vaig preguntar:
—Cap a on anem?
—¡Segueix-me i calla! ¡No tingues por de res!
Entràrem en el món de l’etern silenci. Vaig pensar: «Ací es troba soterrat el meu germà ‘Abd-al-qadir. Quan morirà mon pare visitaré la seua tomba per pixar-hi al damunt. La seua tomba només servirà com a comú.»
Marxàvem per damunt de les tombes. Ens deturàrem davant d’un panteó reixat. EI meu company saltà pel damunt de la tanca i digué:
—¡Munta! ¿Què esperes?
Vaig pujar-hi. Començà a cobrir el terra amb trossos de cartó dur que havia amuntegat en un racó. Digués
—Aquest és el teu lloc.
Després començà a preparar-se el seu. Em vaig asseure a la turca, els colzes damunt dels genolls. Ell segué em preguntà:
—D’on ets?
—Rifeny.
—I la teua família?
—A Tetuan.
—Viviu allà?
—Vivíem ací, a Tànger: després ens traslladàrem a Tetuan.
—T’has escapat?
—Sí.
—Jo també.
—D’ on ets tu?
—De Djabal Habibi.
Vaig pensar: «Aleshores és muntanyés.»
—¿Per què t’has escapat?
Ell burxava alguna cosa per les butxaques.
—Em va fer fora la dona de mon pare.
—I ta mare?
—És morta.
Es va traure dues puntes de cigarret. Em preguntà si fumava. Li’n vaig agafar una. La vaig olorar: olor de tabac ros. Me la va encendre. Aspirava amb profunditat. Vaig tossir; després m’omplí una flonja dolcesa. Tenia la gola seca. Li vaig preguntar:
—Coneixes Tetuan?
—No molt. Me’n vaig escapar a Tànger després que vam viure a Tetuan al voltant de dos mesos.
—Què fa ton pare?
—És traginer. ¿I el teu?
—No fa res. Era soldat de l’exèrcit espanyol, però en desertà. L’agafaren i l’empresonaren per dos anys. Des que va eixir de la presó es dedica a agafar mosques a la plaça Al-Fiddan.
—¿I qui manté la teua família?
—Ma mare ven verdures i fruita al barri Attarankat.
—¿I tu, què fas?
—Sovint he ajudat ma mare en la paradeta i, algunes vegades, altres treballs.
—I per què t’has escapat?
—Mon pare em pegava moltíssim. Sovint em lligava de les cames de la branca d’un arbre i em fotia amb la seua corretja militar. En aquell temps vivíem a ‘Ain Habbaz.
—A mi també em cascava mon pare quan la seua dona es queixava de mi.
—¿I doncs, tu què fas?
—Sóc traginer. A vegades furte.
Després d’una estona va dir:
—Estic cansat. Me’n vaig a dormir.
Era al voltant de la una, passat el migdia, quan vaig baixar al port. Anava descalç. Estava molt cansat. Vaig beure un got d’aigua en un café del port. Vaig veure un quiosc on venien puré de faves. Per una pesseta podia prendre-me’n un tassó. Vaig notar un dolor fortíssim a l’estómac mentre caminava sota un sol que marcava com el ferro candent. La folla fam i la calor no em deixaven veure les coses amb claredat. Vaig plegar un peixet esbudellat i trepitjat. El vaig olorar. Feia una olor vomitiva. El vaig escatar i mastegar amb fàstic. Era un menjar empestat. E1 vaig mastegar i mastegar sense poder engolir-me’l. Les pedres cantelludes em feien malbé les plantes del peus.
Mastegava el peix com si fóra goma. El vaig llançar. La seua aroma em romania a la boca. Mastegava el buit de la meua boca. Una vegada i una altra. E1 ventre em remugava, feia sorolls. Em vaig torbar i em brollà un líquid groc de la boca i del nas. Vaig alenar amb profunditat. El cor em bategava amb violència. Una ceba em llevaria aquesta torba. La suor m’amerava el cos, me’l resseguia de dalt a baix. Vaig pensar en el xicot que m’havia salvat la nit passada de l’escamot policial encarregat d’agafar rodamons. ¿Per que no m’espavilà al matí? Potser ho va fer, però no pogué despertar-me. No sabíem cap dels dos el nom de l’altre.
Un pescador menjava una coca farcida. Jo me la menjava també en la meua imaginació. Ell es recolzava damunt la vora de la barca i jo el perseguia amb la mirada. El mirava insistentment per si de cas llançava alguna cosa per menjar. Un mico lligat al pal de la barca agafava entre les mans alguna cosa que intentava amb desesperació trencar amb les dents. Desitjava que aquell pescador mastegara sense ganes així com jo mastegava el peix podrit. Ell observava distretament les velles edificacions de Tànger. Li vaig dir en la meua imaginació: «Llança el teu pa com jo he llançat el peix podrit.» El company de la barca el va cridar i ell llançà la coca farcida a l’aigua i se n’anà cap a ell. Vaig notar-ne el gust en la meua boca, salat però agradable. Vaig sentir una sensació reviscoladora en el meu cos cansat. Em vaig notar lleuger. Em vaig llevar la camisa i els saragüells i em vaig clavar en l’aigua. El tros de pa surava i el pescador reia. Vaig alçar el cap envers ell. Vaig agafar el tros i se’m desféu a les mans. Restes d’excrements i taques d’oli dels vaixells suraven al meu voltant.
Vaig nadar cap a l’escala de pedra. Altres trossos de pa i d’excrements suraven al meu davant. Recorde una barreja de pa i excrements. Vaig engolir aigua bruta. M’ofegava. Vaig pujar dos graons. Vaig relliscar i vaig caure a l’aigua. L’aigua m’entrà per la gola avall. Vaig muntar tot clavant els dits en les pedres fins fer-me sang. Quan vaig arribar al darrer graó pensava que cauria una altra vegada. Tenia el cos enviscat de l’oli dels vaixells i les orelles taponades. Vaig afagar la camisa i els saragüells i me’n vaig anar. Aleshores el pescador em cridà. Em vaig girar cap a ells. Em feia gests amb la mà perquè tornara. La seua rialla anava minvant. Em cridà:
—¡Ei! ¡Xiquet! ¡Vine ací! Que és de broma. Vine. Ací tens un altre pa.
—L’altre pescador digué de dins la barca:
—¡Pobre xicot, pobre!
Ja no em vaig girar cap a ells. Vaig veure de camí alguns peixets podrits. Encara sent la meua caiguda a l’aigua i els dits sangonosos. Vaig alçar la vista al cel. Era més desert que la terra, més desert.
E1 sol cremava intensament. Jo tremolava de feblesa. Tremolava i tremolava. Un gat s’estenia tranquil·lament sota l’ombra. Em contemplava dormitant sense preocupar-se’n. Tenia el ventre blanc, la negror de l’ombra li pujava i baixava pel ventre quan respirava. Em vaig trobar un altre peixet esventrat. La seua olor era més pestilenta que la del primer. Vaig perbocar aigua salada, perbocava i perbocava fins que ja no em restà res a l’estómac.
Me’n vaig anar a la platja. Estava completament esgotat, fluixíssim. Em semblava que cauria i que no podria alçar-me, però me’n vaig desentendre i em vaig posar a contemplar les meues petges damunt de l’arena que llepaven les ones. Vaig llançar la camisa i els saragüells damunt de la sorra. Vaig començar a fregar-me el cos amb algues i arena. Fregava i fregava. E1 cabell el tenia més enviscat que el cos. Vaig continuar fregant-me el cos i ficant-me en l’aigua fins que la pell se’m posà roja. Em vaig llevar part de la viscositat, però encara estava brut.
A la vesprada, després d’un llarg camí, em vaig recolzar davant de l’estació del tren. Vaig fracassar intentant portar les maletes d’alguns viatgers, perquè a penes m’acostava a algun viatger els altres traginers m’escridassaven:
—¡Fot el camp, vés-te’n! ¡Maleït el cony que t’ha parit! Ens heu invadit per complet, com llagostins, aquesta afortunada ciutat.
M’injuriaren, m’escopiren, m’espentaren. Un jove més fort que jo em foté un puntelló i un colp al tòs, però jo em vaig quedar allí, tossut. Solament una vegada vaig poder convéncer un viatger estranger per portar-li la seua pesada maleta. Quan vaig provar de carregar-me-la se’m llançà al damunt un traginer més fort que jo, m’injurià i m’espentà. Es va carregar la maleta i jo hi vaig restar. ¡Em cague en el pa! E1 gat que vaig veure en el port del depòsit de peix sens dubte era més feliç que jo. Ell podia menjar-se el peix podrit sense fer-hi ois. Furtaré, captaré. ¡Però si tinc setze anys! Assabtawi tenia raó: «Captar és una professió per a nens, vells velles. És vergonyós que capte el jove que pot furtar quan no troba faena.» Així m’ho digué.

El pa de cada dia, de Mohamed Xukri, 1973

Traducció d’Isaïes Minetto

Edicions Bromera, 2000