‘Després de veure a la televisió que Heidegger ha mort’, de Jordi Puntí

De la mateixa manera que, a les faules de tota la vida, la gallina lletja que és posada en el mateix corral que un estol de paons de plomes tornassolades i rutilants acaba resultant imprescindible perquè els aguanta el mirall i ells poden comparar-se i sentir-se superiors, quan ja feia uns quants mesos que era a l’escola tots aquells nens van començar a respectar-me i valorar-me, i aleshores va venir allò del concurs, que va ser definitiu.
Se celebraven a Santander uns campionats de matemàtiques i l’escola hi havia d’enviar un representant. No cal dir que tothom hi volia anar, tothom excepte en Senén Sánchez i jo. En Senén reconeixia privadament (era el meu únic amic allà dins) que les matemàtiques no eren el seu fort, i preferia reservar-se per a un campionat de física atòmica o alguna cosa per l’estil. Jo no hi volia anar perquè en el fons no em veia capacitat per representar ningú; si s’hagués tractat d’una competició de reconèixer jugadors de futbol, encara…
Com que no fèiem exàmens (els gurus de la pedagogia danesa prohibien cap acció que posés a prova la capacitat del superdotat, perquè era contraproduent), resultava impossible saber qui era el millor de la classe, de manera que la directora (salomònica, equànime, bleda) va decidir que ho faríem per sorteig. «Hi vagi qui hi vagi, farà un bon paper», recordo que va dir. I, com no podia ser altrament, em va tocar a mi.
Vaig anar al concurs acompanyat de la doctora Subies, que volia seguir de prop les meves evolucions. El viatge, travessant la Península fins a arribar al Cantàbric, va ser llarg i pesat; vam canviar tres o quatre vegades de tren en vetustes estacions provincianes, nues, veritables temples de rovell i ferralla en la nit freda de novembre, i vam arribar a Santander de bon matí, quan la ciutat encara dormia; i aleshores, mentre el taxi que ens duia a l’hotel recorria els carrers deserts de la ciutat, vam comprendre l’autèntica magnitud d’aquella trobada: pertot arreu hi havia cartells que anunciaven el concurs nacional de joves matemàtics. Fletxes que indicaven on es feien les proves, fletxes que conduïen a l’hotel dels participants i acompanyants, fletxes que conduïen a l’aparcament i fletxes que indicaven on eren els vestidors.
Al concurs s’hi presentaven al voltant de cent aspirants, tots de la meva edat —un any amunt o avall— i que ens estàvem al mateix hotel. No es pot dir, però, que això fos gaire divertit, perquè la veritat és que tota aquella colla de cervells amb potes, carregant llibres i diòptries (jo era l’únic que no duia ulleres) no eren gaire sociables ni es delien com jo per jugar amb els ascensors de l’hotel: em sentia com a l’escola però multiplicat per set.
Rellegeixo el paràgraf que acabo d’escriure i m’adono que sóc injust, com a mínim amb una persona, la Drana. La Drana d’ulls verds, caminar nerviós (passets curts) i somriure fcil; la Drana que s’assemblava molt a la Magda Gabor —la germana de la Zsa Zsa i l’Eva— quan era petita.
Vaig conèixer la Drana l’endemà al matí, en un dels escalfaments previs a la competició. En una part del pavelló on es jugaven les partides, al darrere de les tanques publicitàries del patrocinador, hi havien instal·lat tot de pissarres perquè els jugadors poguessin fer l’escalfament; encara ara sento una certa acritud quan revisito els grups insolents de nens i nenes que s’agombolaven al voltant d’una d’aquestes pissarres atapeïdes amb fórmules i números i signes de cap a peus (horror vacui) i cridaven expressions que per a mi no tenien cap sentit, arrauxats, com si fossin a la borsa i s’hi guanyessin la vida.
Aquell matí jo havia participat a la primera ronda i estava convençut que havia quedat virtualment eliminat, perquè el meu contrincant —un nen gallec que, premonitòriament, es deia Pitàgoras Foz— havia acabat mitja hora abans que jo i, en aixecar-se per lliurar la prova al jutge, m’havia llançat una mirada de menyspreu que m’havia glaçat definitivament les neurones. Doncs bé, després d’aquell primer desastre, jo m’estava tot sol davant d’una d’aquestes pissarres, esperant que em cridessin per fer la segona partida (les proves es resolien en concursos triangulars), matant el temps i fent dibuixets de piràmides i escriptura jeroglífica, quan va venir la Drana i sense coneixe’ns ni res em va plantejar a la pissarra una equació de segon o tercer grau. Vaig observar la seva mà traçant tots aquells signes i després la vaig observar a ella; va somriure i va moure el cap lleugerament, amb un gest desafiador. No vaig fer cap cas de l’equació i li vaig demanar qui era, d’on era i quants anys tenia. Va resultar que teníem gairebé la mateixa edat, jo sóc del març i ella del juny; vam deduir que ens portàvem cent dies exactes. Després vam parlar del campionat i em va dir que estava convençuda de passar les tres primeres rondes. La Drana em va agradar perquè parlava amb naturalitat, sense ser gens creguda ni fer cap ostentació ni res.
—Arribar a quarts de final —va dir— seria tot un èxit per mi, i més si tenim en compte que és el primer any que participo i que he estat lesionada fins fa quinze dies: una varicel·la traïdora em va deixar en quarantena i sense poder entrenar-me durant un mes llarg.
Em va semblar que jo també havia de ser sincer, de manera que li vaig explicar que no era res de l’altre món, en matemàtiques, i que estava convençut que ja m’havien eliminat («En Pitàgoras Foz? És una fera, aquell nen —em va voler animar—, diuen que fins i tot s’ha empescat un nou teorema que es dirà el Teorema de Foz.»), però que el meu orgull es resistia a admetre-ho davant la doctora Subies, que era qui m’havia acompanyat i confiava en mi. Li vaig explicar tot allò del cub Rubik i després les teories daneses i l’escola especial i tota la pesca (i mentrestant amb el guix feia dibuixos al·lusius a la pissarra), i va riure molt però em sembla que no s’ho va acabar de creure.
De cop van cridar el meu nom pels altaveus; havia de tornar a competir, aquesta vegada amb un nen que semblava una persona gran, tenia una gran papada i ulls de peix bullit, i es deia Soto. Quan ja marxava cap a la taula que m’havien assignat, amb les espatlles caigudes i la resignació dels vedells dalt del camió que els du a l’escorxador, la Drana va cridar el meu nom i em vaig girar.
—La solució era «arrel quadrada de vint» —va dir, i mentre em donava ànims la cara se li tornava una alegre caricatura en què els ulls eren els signes de sumar i multiplicar, el nas una divisió i la boca un menys de restar que reia.

Trenta hores després, l’endemà a la tarda, ens vam tornar a veure. L’organització del campionat havia previst que les tardes es dediquessin a activitats culturals. El dia abans havíem anat al port de Santander a veure com tornaven els vaixells de pesca, carregats d’anxoves i bonítols i tot de peixos que no recordo com es deien però que a la coberta dels vaixells, posats en caixes, gairebé t’enlluernaven de tant que brillaven, amb les escates, el gel i els grans de sal per sobre i etc. La tarda que vaig tornar a veure la Drana anàvem a visitar les coves d’Altamira. Els dos autobusos que ens hi portaven van travessar boscos verds i tofuts, per carreteres secundàries plenes de revolts (jo, com altres nens, em vaig marejar una mica i vaig estar a punt de), i es van enfilar per muntanyes erectes, amb uns precipicis a banda i banda que feien por de veure, i després, de cop, en una fondalada boirosa, vam aturar-nos i ja vam veure els forats d’entrada de les coves, clivelles vigilades per uns guardes jurats. La Drana anava a l’altre autocar, però, quan vam baixar, de seguida em va venir a trobar perquè poguéssim entrar a la cova junts.
Es van establir tres grups que visitarien les coves per torns, perquè allà dins tots junts no hi cabíem, i quan ens va tocar a nosaltres vaig tenir una mica de por (però només al principi), perquè no hi havia gaire claror i el sostre era molt baix; al cap d’una estona, però, quan els ulls se’m van acostumar a la foscor, ja va estar. Quan vam ser dins la cova, amb la Drana vam jugar a triar quin era l’animal que ens agradava més, i coincidíem en gairebé tots. A més, no va fer falta cap guia, perquè un dels nens, que ja era el segon any que participava al campionat i que al final va quedar tercer, se sabia tot el que expressaven aquells dibuixos i pintures, i ho comentava en veu alta. Alguns portaven llibreta i prenien apunts, i al final, quan ell va donar bibliografia sobre el tema, li van fer repetir un parell de cognoms alemanys d’aquells tan llargs.
La Drana i jo no vam prendre apunts, vam preferir admirar aquelles pintures mentre passejàvem —«la Capella Sixtina de l’art prehistòric», comentava el setciències, i la seva veu ressonava cada cop més feble— i vam aprofitar la foscor de les coves i els desnivells de terra per agafar-nos la mà tota l’estona. Encara ara, després de tants anys, quan en algun lloc veig alguna pintura prehistòrica, sento un calfred a l’espinada, i després torno a notar l’escalfor de la mà de la Drana agafada de la meva, i de fons escolto una altra vegada aquell estrany silenci, greu, trencat només pel flop llunyà, lent i constant, del degoteig d’alguna estalactita.

A entrada de fosc vam arribar de nou davant de l’hotel. El viatge de tornada se m’havia fet curtíssim, perquè ara havia estat tota l’estona acompanyat de la Drana i ens havíem divertit molt. A l’esplanada del jardí de l’hotel ens hi esperaven els nostres tutors. La doctora Subies es va acostar allà on érem i li vaig presentar la Drana; li va fer un petó, però no va semblar que en fes gaire cas, la vaig veure amoïnada. La Drana també ho devia notar, perquè es va acomiadar de nosaltres tot dient que anava a veure si trobava la seva tutora.
La doctora em va agafar pel braç i va dir que volia parlar amb mi. Em tractava com si fos una persona gran. Em va dir que ja havien sortit els resultats dels dos primers enfrontaments. Va buscar un banc del jardí que fos prou allunyat de la gent i ens hi vam as-seure, després va parlar:
—Ja han sortit els resultats dels teus partits, ja t’ho he dit. No sé què n’esperaves, de tot plegat, però la veritat és que ha anat més malament del que jo em pensava. —Mentre ho deia, se li va entristir el rostre; no feia cara d’enfadada, però sí que la notava una mica decebuda. Li devia saber greu haver fet tot aquell esforç per res perquè, en part, el meu triomf hauria estat també seu, i seu era també el meu fracàs. Va callar un moment, em va mirar als ulls (resignada, ara penso que compadint-me) i va seguir parlant: —No has guanyat cap de les dues proves, ni tan sols la segona, amb aquell nen dos anys més petit que tu. Això vol dir que a la classificació final estaràs entre els cinc últims i que l’any que ve no podràs tornar.
Això em va fer enrabiar molt. D’una banda, tanta competitivitat i tanta fatxenderia intel·lectual em treien de polleguera i em feien sentir com un pobre cuc desgraciat; i, de l’altra, el fet que em desqualifiquessin i l’any següent no m’hi deixessin anar em destrossava, perquè no podria tornar a veure la Drana. No em vaig poder aguantar; vaig notar que em posava vermell i que les llàgrimes començaven a negar-me els ulls. Vaig aixecar-me i vaig marxar corrent. La doctora no em va seguir.
Vaig baixar esverat, sense nord, per un camí que duia fins a la vora del llac; un llac artificial propietat de l’hotel. S’estava fent fosc i, tot i que el sol encara tenyia el cel crepuscular, com si fos una glassa rosa, algú ja havia encès els llums de l’embarcador. Tres o quatre barques, d’aquelles de passeig, amb rems i noms ridículs a la proa, es gronxaven per inèrcia al llac. Uns quants metres més enllà, l’aigua quieta remullava un tros de terra, com una platja de pacotilla. Hi vaig anar i em vaig asseure a tocar de l’aigua. Vaig agafar unes quantes pedres i vaig començar a jugar a pa i peix. Encara podia veure força bé la trajectòria de les pedres: agafava les més planes i les llançava arran d’aigua; rebotaven una i dues i tres vegades, amb bots cada cop més curts, i després s’enfonsaven.
Quan feia una estona que havia aconseguit calmar-me, observant les paràboles de les pedres damunt l’aigua, vaig sentir uns passos que se m’acostaven per darrere, i era la Drana. Es veu que s’havia trobat la doctora i l’hi havia explicat tot. Es va asseure al meu costat, em va passar la mà per l’espatlla i em va fer un petó a la galta. Ho sentia molt, de debò. Vam estar una estona sense dir res, jo llançant pedres i etc. A la fi em va demanar:
—Què fas?
—Jugo a pa i peix —vaig respondre.
—¿I què és això?
—Això, veus? —i vaig agafar una pedra, la que em semblava més plana, i la vaig llançar a l’aigua amb totes les meves forces. Va fer un i dos i tres i quatre bots i es va enfonsar suaument, sense fer soroll ni esquitxos ni res. Després ella, la Drana, va agafar una altra pedra i ho va provar i no li va sortir.
—No —vaig dir—. Així, mira.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *