CORVUS CORAX

L’he vist arribar al capdavall del carrer principal del cementiri, davant del seguici, just darrere del cotxe de morts. Separat de la resta del grup, semblava que avancés tot sol, llarga silueta atarantada, com si, a cada pas que feia, no hagués de caure sinó que s’hagués de volatilitzar. Jo el vigilava des de la branca de l’arbre on he estat des que ha començat a clarejar, enmig d’un estol de cornelles, una espècie amb la qual és fàcil confondre’m. L’arbre es plegava sota tant de pes. Sempre som força colla, aquí, els dies que a l’aire hi sura l’olor acre d’un cadàver. Un vent violent del nord l’ha carretejat pels carrers i carrerons escombrats tota la nit per brusques borrasques. Bufant i torniolant, collava fort, clivellava les superfícies, mossegava la pell de la ciutat amb dents glaçades sense donar ni un sol signe de cansament. Bròfec, s’enduia totes les esperances d’aquest primer matí de primavera, tensant i destensant la llum del cel amb la cursa de núvols que allà dalt obrien bretxes que feien parpellejar el sol. Monuments i estàtues s’animaven seguint aquests efectes de mudances, perdent i retrobant l’esclat, com si fos una respiració fràgil de la pedra, com una reverència per saludar que arribava el seguici. Continua llegint →