La terra encara és d’un blanc grisós per la gelada. Caminem pel camí que les rodes dels carros han solcat. Han obert uns solcs profunds dins del fang. Gràcies al gel, ara ja no ens hi enganxem. Per tot arreu hi ha bons grumolls de fang. Nosaltres en diem terrossots. Els vento puntades de peu. Es desfan i es tornen pols. O rodolen més enllà. A voltes, em fa mal el dit del peu. Però això no és dolent, perquè així no se m’adorm. Mentre em faci mal, aleshores està bé. Tinc les sabates desgastades. No duc el meu pantaló pelfut, sinó l’altre, el més fi. L’abric em queda petit. I duc la bufanda i la gorra de la meva germana. Porto els peus embolcats amb draps. Els draps sempre es mouen. I si es mouen encara tinc més fred als peus. Sempre hi tinc fred, perquè sóc maldestre. No sé cenyir-me els draps ni tampoc ajustar-los bé quan fico la punta del drap sota l’última capa. Si ho fes com cal, llavors no se’m desembolicarien. Aleshores no tindria fred. La mare no té temps per enrotllar-me els draps als peus. Continua llegint →