‘La casa dels fantasmes’, de Banana Yoshimoto

Vaig començar a preparar el sopar a la cuina, i el pis es va anar omplint de vapor. L’Iwakura es va quedar a la sala, llegint un llibre i escoltant música. El cel es va anar enfosquint. Quan de tant en tant obria les velles finestres per canviar l’aire embafat, entrava un vent fred que travessava tot el pis.
Ens vam atipar de nabe mirant la tele.
El temps va passar amb tota normalitat, sense que parléssim d’amor en cap moment.
Com si fos una autèntica professional (tot i que oficialment encara no ho era), ho havia rentat tot mentre cuinava, de manera que de seguida vam tenir la cuina endreçada (i a sobre ho va fer l’Iwakura). Després vam beure el cafè que va preparar ell i vam menjar un tros de pastisset que li havien donat a casa seva.
Continua llegint

‘City’, d’Alessandro Baricco

Com que el bany era al capdamunt de l’escala, quan la Shatzy va pujar al pis de dalt per anar a dormir, va passar davant el bany. A dintre hi havia en Gould, i el que se sentia des de fora era la seva veu. La seva veu fent veus.
—No estem al teu collons de college, ¿ho sents Larry? … Mira’m, i respira… vinga, respira… I PREN-T’HO AMB CALMA, COI!
—Té la cella feta pols, Mestre.
—Pren-t’ho amb calma de totes maneres, la mare que et va parir… escolta Larry, ¿m’escoltes?
—Si.
—Si no deixes de fer el senyoret aquest paio et farà tornar a casa amb una cara nova.
—Sí.
—¿T’agradaria una cara nova?
—No.
—Respira… així, senyoret dels collons…
—No sóc un… Continua llegint

combat de cavallers

‘Aventures i desventures de Joan Orpí’, de Max Besora

CAPÍTOL III

Aon el petit Orpí veu un espectacle de circ i decideix que serà un cavaller aventurer

En aquells bons temps el poble de Piera era el lloc més avorrit d’aquella part de l’hemisferi terrestre (cartografiat). No hi passava mai res i fins i tot el vol ínfim d’una mosca o contemplar les vaques remugant (i val a dir que aquesta era una activitat que es feia en família) podia ser causa d’entreteniment per a aquelles gents del camp. Un dia, però, va arribar un circ ambulant al poble. L’estrafolària comitiva venia pel carrer tocant tambors i pifres∗ d’una manera tan desafinada que els nens que els anaven a rebre se’n tornaven corrents per on havien vingut, tapant-se les orelles. Els carruatges anaven plens de gent disfressada i transportaven gàbies amb estranys animals a dins: hi havia un camell, un ós, i fins i tot un orangutan. D’on les havien tret, totes aquelles bèsties, no se sabia, perquè la gent de circ eren nòmades que es passaven la vida d’un lloc a l’altre i recol·lectaven les coses més inversemblants.
De seguida van muntar paradeta vora l’església Continua llegint

Chris Yunker

‘El pa de cada dia’, de Mohamed Xukri

CAPÍTOL VIII

Em vaig despertar astorat. Un xicot em matxucava l’esquena i em deia:
—¡Alça’t! ¡la policia! ¡La policia!
M’havien furtat de la butxaca les seixanta pessetes que em quedaven i m’havien llevat les sabates sense notar-ho. Li ho vaig dir al xicot mentre fotíem el camp:
—¡M’han furtat!
—Quant?
—Seixanta pessetes.
—Que Déu te les torne.
Vam alentir la marxa. Afegí: Continua llegint

‘El ventre de l’Atlàntic’, de Fatou Diome

La xerrameca de la televisió em treu del meu somieig. Cada cop que els comentaristes clamen el nom de Maldini, se m’afigura un rostre a la pantalla. A uns quants quilometres de la meva sala d’estar, a l’altre extrem de la Terra, al Senegal, allà, en aquesta illa tan petita que tot just s’hi podria encabir un camp de futbol, m’imagino un noi jove clavat davant d’una tele qualsevol per seguir el mateix partit que jo. El sento molt a prop. Els nostres ulls s’entrecreuen en les mateixes imatges. Fiblades al cor, esbufecs, gestos .d’alegria o de desassossec, tot els nostres signes emocionals són sincronitzats mentre dura el partit, perquè correm al darrere del mateix home: Paolo Maldini. Continua llegint

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/05/Jesus_Saves_Neon_Cross_Sign_Church_2011_Shankbone.jpg

‘La bíblia de neó’, de John Kennedy Toole

La mateixa tardor que vam tenir l’huracà de l’Atlàntic, va ser la tardor que vaig ingressar a l’Elemental del Comtat. Aquest era el nom de l’escola primària del poble. Quedava lluny de casa nostra. Al matí, havia de baixar el turó i travessar la població per arribar-hi, perquè era al peu de la filera de turons oposats als nostres. Quan plovia, em posava les botes per baixar el turó. Llavors les havia de carretejar a través de tot el poble; sempre estaven molles i plenes de fang i m’embrutaven i em feien malbé els deures. Continua llegint

‘Després de veure a la televisió que Heidegger ha mort’, de Jordi Puntí

De la mateixa manera que, a les faules de tota la vida, la gallina lletja que és posada en el mateix corral que un estol de paons de plomes tornassolades i rutilants acaba resultant imprescindible perquè els aguanta el mirall i ells poden comparar-se i sentir-se superiors, quan ja feia uns quants mesos que era a l’escola tots aquells nens van començar a respectar-me i valorar-me, i aleshores va venir allò del concurs, que va ser definitiu. Continua llegint

‘Els desposseïts’, d’Szilárd Borbély

La terra encara és d’un blanc grisós per la gelada. Caminem pel camí que les rodes dels carros han solcat. Han obert uns solcs profunds dins del fang. Gràcies al gel, ara ja no ens hi enganxem. Per tot arreu hi ha bons grumolls de fang. Nosaltres en diem terrossots. Els vento puntades de peu. Es desfan i es tornen pols. O rodolen més enllà. A voltes, em fa mal el dit del peu. Però això no és dolent, perquè així no se m’adorm. Mentre em faci mal, aleshores està bé. Tinc les sabates desgastades. No duc el meu pantaló pelfut, sinó l’altre, el més fi. L’abric em queda petit. I duc la bufanda i la gorra de la meva germana. Porto els peus embolcats amb draps. Els draps sempre es mouen. I si es mouen encara tinc més fred als peus. Sempre hi tinc fred, perquè sóc maldestre. No sé cenyir-me els draps ni tampoc ajustar-los bé quan fico la punta del drap sota l’última capa. Si ho fes com cal, llavors no se’m desembolicarien. Aleshores no tindria fred. La mare no té temps per enrotllar-me els draps als peus. Continua llegint

‘Sortir de casa als divuit’, de Yu Hua

Veig que el terra està cada vegada més net i que cada vegada hi ha menys gent. Però ara jo només puc mirar, perquè ja no em queda ni força per enrabiar-me. Sec a terra, sense poder alçar-me, i l’únic que puc fer és moure la vista d’un costat a l’altre.
Ara ha quedat tot completament desert, només hi ha un tractor que encara està aparcat al costat de la camioneta enfonsada. Hi ha unes quantes persones al voltant, que miren llaminers pertot arreu. Busquen si encara queda alguna cosa per prendre. Després de mirar una estona, un per un pugen al tractor, que engega el motor. Continua llegint

‘Londres NW’, de Zadie Smith

A Albert Road, en Felix caminava al darrere d’una noia alta amb texans vermells estrets i un top negre de tires. Tenia les espatlles amples i un tors quadrat. Tenia més músculs que en Felix, i quan caminava se li movien plegats, fluids i complicats: la manera que tenien els braços d’ajuntar-se a l’esquena després amb la ronyonada i després amb els malucs. No s’assemblava en res a la Grace, que era més baixa i amb és corbes i més suau. Aquella dona podia arreplegar en Felix i arrencar a córrer cap a casa seva carregada amb ell sota el braç, i deixar-lo al pas de la porta com si fos un nadó. Duia molts anells de plata barata, verds de les vores, i en un avantbraç, el tatuatge d’una flor amb una tija llarga i recargolada. Tenia els talons secs i estriats. L’etiqueta del top li sobresortia. I si l’hi posés bé? A la noia li baixava un regalim de suor de l’orella, pel coll i per l’esquena, directament avall per aquella divisió musculosa —fortament definida— entre la banda esquerra i la dreta. Li va sonar el telèfon. Va respondre i va dir «Maco» a algú. Va tombar cap a la dreta. Una altra vida. En Felix va notar que algú li clavava dos dits a l’esquena, amb força.
—Diners. Mòbil. Ara. Continua llegint