‘Els desposseïts’, d’Ursula K. Le Guin

Capitol deu
ANARRES

La majoria de les línies ferroviàries al Sud-oest passava per terraplens a un metre o mes per sobre de la plana. Hi havia menys corrents de pols en un balast elevat, i proporcionava als passatgers una bona vista de la desolació.
El Sud-oest era l’única de les vuit divisions d’Anarres que no gaudia d’un cos d’aigua important. A l’estiu el desgel polar nodria les zones pantanoses del sud llunyà; cap a l’equador només hi havia llacs alcalins poc profunds en vastes salines. No hi havia muntanyes; cada cent quilometres aproximadament una cadena de turons corria de nord a sud, estèrils, clivellats, erosionats en penya-segats i cims. Unes vetes de violeta i vermell els travessaven i, a les parets dels cingles, la molsa de roca, una planta que sobrevivia qualsevol extrem de calor, aridesa i vent, creixia enèrgica en verticals de verd grisós, de manera que formava quadricules quan es creuava amb les estries del gres. No es veia cap altre color en el paisatge que el terrós, que es tornava blanquinós en els indrets en què la sorra mig cobria les salines. Sobre les planures es desplaçaven núvols de tempesta estranys, d’un blanc vívid en el cel purpuri. No portaven pluja, només ombres. El terraplè i els rails relluents s’allargaven en línia recta fins a perdre’s de vista per darrere del tren de carretera i també per davant. Continua llegint

combat de cavallers

‘Aventures i desventures de Joan Orpí’, de Max Besora

CAPÍTOL III

Aon el petit Orpí veu un espectacle de circ i decideix que serà un cavaller aventurer

En aquells bons temps el poble de Piera era el lloc més avorrit d’aquella part de l’hemisferi terrestre (cartografiat). No hi passava mai res i fins i tot el vol ínfim d’una mosca o contemplar les vaques remugant (i val a dir que aquesta era una activitat que es feia en família) podia ser causa d’entreteniment per a aquelles gents del camp. Un dia, però, va arribar un circ ambulant al poble. L’estrafolària comitiva venia pel carrer tocant tambors i pifres∗ d’una manera tan desafinada que els nens que els anaven a rebre se’n tornaven corrents per on havien vingut, tapant-se les orelles. Els carruatges anaven plens de gent disfressada i transportaven gàbies amb estranys animals a dins: hi havia un camell, un ós, i fins i tot un orangutan. D’on les havien tret, totes aquelles bèsties, no se sabia, perquè la gent de circ eren nòmades que es passaven la vida d’un lloc a l’altre i recol·lectaven les coses més inversemblants.
De seguida van muntar paradeta vora l’església Continua llegint