‘City’, d’Alessandro Baricco

Com que el bany era al capdamunt de l’escala, quan la Shatzy va pujar al pis de dalt per anar a dormir, va passar davant el bany. A dintre hi havia en Gould, i el que se sentia des de fora era la seva veu. La seva veu fent veus.
—No estem al teu collons de college, ¿ho sents Larry? … Mira’m, i respira… vinga, respira… I PREN-T’HO AMB CALMA, COI!
—Té la cella feta pols, Mestre.
—Pren-t’ho amb calma de totes maneres, la mare que et va parir… escolta Larry, ¿m’escoltes?
—Si.
—Si no deixes de fer el senyoret aquest paio et farà tornar a casa amb una cara nova.
—Sí.
—¿T’agradaria una cara nova?
—No.
—Respira… així, senyoret dels collons…
—No sóc un… Continua llegint

combat de cavallers

‘Aventures i desventures de Joan Orpí’, de Max Besora

CAPÍTOL III

Aon el petit Orpí veu un espectacle de circ i decideix que serà un cavaller aventurer

En aquells bons temps el poble de Piera era el lloc més avorrit d’aquella part de l’hemisferi terrestre (cartografiat). No hi passava mai res i fins i tot el vol ínfim d’una mosca o contemplar les vaques remugant (i val a dir que aquesta era una activitat que es feia en família) podia ser causa d’entreteniment per a aquelles gents del camp. Un dia, però, va arribar un circ ambulant al poble. L’estrafolària comitiva venia pel carrer tocant tambors i pifres∗ d’una manera tan desafinada que els nens que els anaven a rebre se’n tornaven corrents per on havien vingut, tapant-se les orelles. Els carruatges anaven plens de gent disfressada i transportaven gàbies amb estranys animals a dins: hi havia un camell, un ós, i fins i tot un orangutan. D’on les havien tret, totes aquelles bèsties, no se sabia, perquè la gent de circ eren nòmades que es passaven la vida d’un lloc a l’altre i recol·lectaven les coses més inversemblants.
De seguida van muntar paradeta vora l’església Continua llegint

‘El ventre de l’Atlàntic’, de Fatou Diome

La xerrameca de la televisió em treu del meu somieig. Cada cop que els comentaristes clamen el nom de Maldini, se m’afigura un rostre a la pantalla. A uns quants quilometres de la meva sala d’estar, a l’altre extrem de la Terra, al Senegal, allà, en aquesta illa tan petita que tot just s’hi podria encabir un camp de futbol, m’imagino un noi jove clavat davant d’una tele qualsevol per seguir el mateix partit que jo. El sento molt a prop. Els nostres ulls s’entrecreuen en les mateixes imatges. Fiblades al cor, esbufecs, gestos .d’alegria o de desassossec, tot els nostres signes emocionals són sincronitzats mentre dura el partit, perquè correm al darrere del mateix home: Paolo Maldini. Continua llegint

‘Londres NW’, de Zadie Smith

A Albert Road, en Felix caminava al darrere d’una noia alta amb texans vermells estrets i un top negre de tires. Tenia les espatlles amples i un tors quadrat. Tenia més músculs que en Felix, i quan caminava se li movien plegats, fluids i complicats: la manera que tenien els braços d’ajuntar-se a l’esquena després amb la ronyonada i després amb els malucs. No s’assemblava en res a la Grace, que era més baixa i amb és corbes i més suau. Aquella dona podia arreplegar en Felix i arrencar a córrer cap a casa seva carregada amb ell sota el braç, i deixar-lo al pas de la porta com si fos un nadó. Duia molts anells de plata barata, verds de les vores, i en un avantbraç, el tatuatge d’una flor amb una tija llarga i recargolada. Tenia els talons secs i estriats. L’etiqueta del top li sobresortia. I si l’hi posés bé? A la noia li baixava un regalim de suor de l’orella, pel coll i per l’esquena, directament avall per aquella divisió musculosa —fortament definida— entre la banda esquerra i la dreta. Li va sonar el telèfon. Va respondre i va dir «Maco» a algú. Va tombar cap a la dreta. Una altra vida. En Felix va notar que algú li clavava dos dits a l’esquena, amb força.
—Diners. Mòbil. Ara. Continua llegint

La bola de neu postmoderna

 Activitat 1. La bola de neu (estímul) — Contextualització

  • Portar una bola de neu (per anar bé amb una figura d’un ésser viu a l’interior) a classe i començar la sessió proposant una pluja d’idees col·lectiva sobre què transmet aquest element.

 

Activitat 2. Lectura de la primera part: ATLAS CRYSTAL WORKS

  • Lectura individual.

 

Activitat 3. Comprensió lectora: ATLAS CRYSTAL WORKS

  • Individualment, fes una llista de paraules que no entenguis i busca-les al diccionari.
  • Després, en grups de quatre, fer una llista dels elements importants del text (agafeu una idea o dues de cada paràgraf).

 

Activitat 4. Comprensió lectora: Referències — Descontextualització

Citizen-Kane-Welles-Podium

  • Per grups, visionar l’escena de Ciutadà Kane i anotar quines idees se’n desprenen.
  • Fer el mateix amb el fragment d’El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers.
  • Relacionar les idees amb el fragment de Germà de gel.
  • Visitar la localització que se cita al text mitjançant Google Street View i identificar quins elements del text identifiquen a la pantalla.

 

 

 

Continua llegint

‘La gatera’, de Muriel Villanueva

He somniat en l’accident. Teníem dotze anys. El que he somniat és, com sempre, que el Ricard no es moria. No sé per què havia de morir-se si anava al meu costat i jo no vaig morir-me. I realment, aquell dia, no en el somni sinó aquell dia, per un moment em va semblar que no es moria. Fins i tot per un moment em va semblar veure’l caminant fora del Citroën, allunyant-se’n. Però hi havia tant de fum i tanta gent d’altres cotxes que m’ho devia imaginar. Jo mateix havia comprovat abans de sortir del cotxe que els pares ben morts. Però el Ricard ja no el vaig veure, després de l’impacte. El primer que vaig fer en reaccionar i prendre consciència de la situació va ser mirar cap a l’esquerra i el Ricard no hi era, o em va semblar que no hi era, però, és clar, jo estava en estat de xoc. El pare encara va estossegar amb el cap calb sobre el volant i la cua mig desfeta abans de deixar caure els braços morts. La mare estava estampada Contra el vidre, amb mig cos sobre el motor, ja esventrat el capot verd, perquè no portava cinturó. Del motor sortien flametes petites i de la seva samarreta celeste també. Continua llegint

‘Germà de gel’, d’Alicia Kopf

ATLAS CRYSTAL WORKS

La bola de neu era al fons d’un calaix a la còmoda del pis de lloguer. La tinc sobre la pila de papers del meu escriptori —els documents que faig servir per investigar les meves obsessions blanques— com a petjapapers. A l’interior hi ha dos angelets càndidament empresonats, que preguen semidespullats com si l’aigua i la neu que hi flota no tingués res a veure amb ells. L’esfera de vidre reposa sobre el peu d’un llibre de plàstic, una bíblia en miniatura. Voldria que la bola fos buida; expresso el meu desig a internet. Trobo algunes fàbriques als Estats Units que les fan a gust del consumidor, fins i tot hi poden posar una foto a dins. Segons la pàgina web, la història de les boles de neu està poc documentada, però sembla que les primeres es van fabricar a França al segle XIX. Aquest objecte pot haver aparegut com a successor del petjapapers de vidre —un altre objecte fascinant—, que va arribar a ser popular en èpoques anteriors. Continua llegint