CAPÍTOL VIII
Em vaig despertar astorat. Un xicot em matxucava l’esquena i em deia:
—¡Alça’t! ¡la policia! ¡La policia!
M’havien furtat de la butxaca les seixanta pessetes que em quedaven i m’havien llevat les sabates sense notar-ho. Li ho vaig dir al xicot mentre fotíem el camp:
—¡M’han furtat!
—Quant?
—Seixanta pessetes.
—Que Déu te les torne.
Vam alentir la marxa. Afegí: Continua llegint
La mateixa tardor que vam tenir l’huracà de l’Atlàntic, va ser la tardor que vaig ingressar a l’Elemental del Comtat. Aquest era el nom de l’escola primària del poble. Quedava lluny de casa nostra. Al matí, havia de baixar el turó i travessar la població per arribar-hi, perquè era al peu de la filera de turons oposats als nostres. Quan plovia, em posava les botes per baixar el turó. Llavors les havia de carretejar a través de tot el poble; sempre estaven molles i plenes de fang i m’embrutaven i em feien malbé els deures. Continua llegint
La terra encara és d’un blanc grisós per la gelada. Caminem pel camí que les rodes dels carros han solcat. Han obert uns solcs profunds dins del fang. Gràcies al gel, ara ja no ens hi enganxem. Per tot arreu hi ha bons grumolls de fang. Nosaltres en diem terrossots. Els vento puntades de peu. Es desfan i es tornen pols. O rodolen més enllà. A voltes, em fa mal el dit del peu. Però això no és dolent, perquè així no se m’adorm. Mentre em faci mal, aleshores està bé. Tinc les sabates desgastades. No duc el meu pantaló pelfut, sinó l’altre, el més fi. L’abric em queda petit. I duc la bufanda i la gorra de la meva germana. Porto els peus embolcats amb draps. Els draps sempre es mouen. I si es mouen encara tinc més fred als peus. Sempre hi tinc fred, perquè sóc maldestre. No sé cenyir-me els draps ni tampoc ajustar-los bé quan fico la punta del drap sota l’última capa. Si ho fes com cal, llavors no se’m desembolicarien. Aleshores no tindria fred. La mare no té temps per enrotllar-me els draps als peus. Continua llegint
Condueix en Chris —sempre condueix ell, la van és del seu pare i ni en John ni en Simon tenen carnet. Des de Ies Petites-Dalles, cal comptar cosa d’una hora per arribar a Le Havre, agafant, a partir d’Étretat, la carretera vella que baixa a l’estuari per Octeville-sur-Mer, la vall d’Ignauval i Sainte-Adresse.
Els nois han deixat de tremolar, la calefacció de la camioneta està ben alta, la música també, i segurament la calor que es genera en l’habitacle és per a ells un altre xoc tèrmic, segurament la fatiga es fa notar, badallen i cabotegen, buscant la manera d’arraulir-se contra el respatller del seient, agombolats per les vibracions del vehicle, el nas tapat sota la bufanda, i segurament també s’endormisquen, se’ls tanquen les parpelles amb intermitències, i llavors potser, un cop passat Étretat, en Chris ha accelerat sense adonar-se’n, les espatlles caigudes, les mans feixugues al volant, la carretera rectilínia, sí, potser s’ha dit bé, no hi ha trànsit, i les ganes d’abreujar aquesta estona de la tornada per arribar a casa i estira Continua llegint
He somniat en l’accident. Teníem dotze anys. El que he somniat és, com sempre, que el Ricard no es moria. No sé per què havia de morir-se si anava al meu costat i jo no vaig morir-me. I realment, aquell dia, no en el somni sinó aquell dia, per un moment em va semblar que no es moria. Fins i tot per un moment em va semblar veure’l caminant fora del Citroën, allunyant-se’n. Però hi havia tant de fum i tanta gent d’altres cotxes que m’ho devia imaginar. Jo mateix havia comprovat abans de sortir del cotxe que els pares ben morts. Però el Ricard ja no el vaig veure, després de l’impacte. El primer que vaig fer en reaccionar i prendre consciència de la situació va ser mirar cap a l’esquerra i el Ricard no hi era, o em va semblar que no hi era, però, és clar, jo estava en estat de xoc. El pare encara va estossegar amb el cap calb sobre el volant i la cua mig desfeta abans de deixar caure els braços morts. La mare estava estampada Contra el vidre, amb mig cos sobre el motor, ja esventrat el capot verd, perquè no portava cinturó. Del motor sortien flametes petites i de la seva samarreta celeste també. Continua llegint