‘La casa dels fantasmes’, de Banana Yoshimoto

Vaig començar a preparar el sopar a la cuina, i el pis es va anar omplint de vapor. L’Iwakura es va quedar a la sala, llegint un llibre i escoltant música. El cel es va anar enfosquint. Quan de tant en tant obria les velles finestres per canviar l’aire embafat, entrava un vent fred que travessava tot el pis.
Ens vam atipar de nabe mirant la tele.
El temps va passar amb tota normalitat, sense que parléssim d’amor en cap moment.
Com si fos una autèntica professional (tot i que oficialment encara no ho era), ho havia rentat tot mentre cuinava, de manera que de seguida vam tenir la cuina endreçada (i a sobre ho va fer l’Iwakura). Després vam beure el cafè que va preparar ell i vam menjar un tros de pastisset que li havien donat a casa seva.
Continua llegint

‘Els desposseïts’, d’Ursula K. Le Guin

Capitol deu
ANARRES

La majoria de les línies ferroviàries al Sud-oest passava per terraplens a un metre o mes per sobre de la plana. Hi havia menys corrents de pols en un balast elevat, i proporcionava als passatgers una bona vista de la desolació.
El Sud-oest era l’única de les vuit divisions d’Anarres que no gaudia d’un cos d’aigua important. A l’estiu el desgel polar nodria les zones pantanoses del sud llunyà; cap a l’equador només hi havia llacs alcalins poc profunds en vastes salines. No hi havia muntanyes; cada cent quilometres aproximadament una cadena de turons corria de nord a sud, estèrils, clivellats, erosionats en penya-segats i cims. Unes vetes de violeta i vermell els travessaven i, a les parets dels cingles, la molsa de roca, una planta que sobrevivia qualsevol extrem de calor, aridesa i vent, creixia enèrgica en verticals de verd grisós, de manera que formava quadricules quan es creuava amb les estries del gres. No es veia cap altre color en el paisatge que el terrós, que es tornava blanquinós en els indrets en què la sorra mig cobria les salines. Sobre les planures es desplaçaven núvols de tempesta estranys, d’un blanc vívid en el cel purpuri. No portaven pluja, només ombres. El terraplè i els rails relluents s’allargaven en línia recta fins a perdre’s de vista per darrere del tren de carretera i també per davant. Continua llegint

combat de cavallers

‘Aventures i desventures de Joan Orpí’, de Max Besora

CAPÍTOL III

Aon el petit Orpí veu un espectacle de circ i decideix que serà un cavaller aventurer

En aquells bons temps el poble de Piera era el lloc més avorrit d’aquella part de l’hemisferi terrestre (cartografiat). No hi passava mai res i fins i tot el vol ínfim d’una mosca o contemplar les vaques remugant (i val a dir que aquesta era una activitat que es feia en família) podia ser causa d’entreteniment per a aquelles gents del camp. Un dia, però, va arribar un circ ambulant al poble. L’estrafolària comitiva venia pel carrer tocant tambors i pifres∗ d’una manera tan desafinada que els nens que els anaven a rebre se’n tornaven corrents per on havien vingut, tapant-se les orelles. Els carruatges anaven plens de gent disfressada i transportaven gàbies amb estranys animals a dins: hi havia un camell, un ós, i fins i tot un orangutan. D’on les havien tret, totes aquelles bèsties, no se sabia, perquè la gent de circ eren nòmades que es passaven la vida d’un lloc a l’altre i recol·lectaven les coses més inversemblants.
De seguida van muntar paradeta vora l’església Continua llegint

Chris Yunker

‘El pa de cada dia’, de Mohamed Xukri

CAPÍTOL VIII

Em vaig despertar astorat. Un xicot em matxucava l’esquena i em deia:
—¡Alça’t! ¡la policia! ¡La policia!
M’havien furtat de la butxaca les seixanta pessetes que em quedaven i m’havien llevat les sabates sense notar-ho. Li ho vaig dir al xicot mentre fotíem el camp:
—¡M’han furtat!
—Quant?
—Seixanta pessetes.
—Que Déu te les torne.
Vam alentir la marxa. Afegí: Continua llegint

‘Sortir de casa als divuit’, de Yu Hua

Veig que el terra està cada vegada més net i que cada vegada hi ha menys gent. Però ara jo només puc mirar, perquè ja no em queda ni força per enrabiar-me. Sec a terra, sense poder alçar-me, i l’únic que puc fer és moure la vista d’un costat a l’altre.
Ara ha quedat tot completament desert, només hi ha un tractor que encara està aparcat al costat de la camioneta enfonsada. Hi ha unes quantes persones al voltant, que miren llaminers pertot arreu. Busquen si encara queda alguna cosa per prendre. Després de mirar una estona, un per un pugen al tractor, que engega el motor. Continua llegint

‘Londres NW’, de Zadie Smith

A Albert Road, en Felix caminava al darrere d’una noia alta amb texans vermells estrets i un top negre de tires. Tenia les espatlles amples i un tors quadrat. Tenia més músculs que en Felix, i quan caminava se li movien plegats, fluids i complicats: la manera que tenien els braços d’ajuntar-se a l’esquena després amb la ronyonada i després amb els malucs. No s’assemblava en res a la Grace, que era més baixa i amb és corbes i més suau. Aquella dona podia arreplegar en Felix i arrencar a córrer cap a casa seva carregada amb ell sota el braç, i deixar-lo al pas de la porta com si fos un nadó. Duia molts anells de plata barata, verds de les vores, i en un avantbraç, el tatuatge d’una flor amb una tija llarga i recargolada. Tenia els talons secs i estriats. L’etiqueta del top li sobresortia. I si l’hi posés bé? A la noia li baixava un regalim de suor de l’orella, pel coll i per l’esquena, directament avall per aquella divisió musculosa —fortament definida— entre la banda esquerra i la dreta. Li va sonar el telèfon. Va respondre i va dir «Maco» a algú. Va tombar cap a la dreta. Una altra vida. En Felix va notar que algú li clavava dos dits a l’esquena, amb força.
—Diners. Mòbil. Ara. Continua llegint

‘La gatera’, de Muriel Villanueva

He somniat en l’accident. Teníem dotze anys. El que he somniat és, com sempre, que el Ricard no es moria. No sé per què havia de morir-se si anava al meu costat i jo no vaig morir-me. I realment, aquell dia, no en el somni sinó aquell dia, per un moment em va semblar que no es moria. Fins i tot per un moment em va semblar veure’l caminant fora del Citroën, allunyant-se’n. Però hi havia tant de fum i tanta gent d’altres cotxes que m’ho devia imaginar. Jo mateix havia comprovat abans de sortir del cotxe que els pares ben morts. Però el Ricard ja no el vaig veure, després de l’impacte. El primer que vaig fer en reaccionar i prendre consciència de la situació va ser mirar cap a l’esquerra i el Ricard no hi era, o em va semblar que no hi era, però, és clar, jo estava en estat de xoc. El pare encara va estossegar amb el cap calb sobre el volant i la cua mig desfeta abans de deixar caure els braços morts. La mare estava estampada Contra el vidre, amb mig cos sobre el motor, ja esventrat el capot verd, perquè no portava cinturó. Del motor sortien flametes petites i de la seva samarreta celeste també. Continua llegint