Categoria: Temps verbal present d’indicatiu

‘El ventre de l’Atlàntic’, de Fatou Diome

Deixa un comentari

La xerrameca de la televisió em treu del meu somieig. Cada cop que els comentaristes clamen el nom de Maldini, se m’afigura un rostre a la pantalla. A uns quants quilometres de la meva sala d’estar, a l’altre extrem de la Terra, al Senegal, allà, en aquesta illa tan petita que tot just s’hi podria encabir un camp de futbol, m’imagino un noi jove clavat davant d’una tele qualsevol per seguir el mateix partit que jo. El sento molt a prop. Els nostres ulls s’entrecreuen en les mateixes imatges. Fiblades al cor, esbufecs, gestos .d’alegria o de desassossec, tot els nostres signes emocionals són sincronitzats mentre dura el partit, perquè correm al darrere del mateix home: Paolo Maldini. Continua llegint →

‘Després de veure a la televisió que Heidegger ha mort’, de Jordi Puntí

Deixa un comentari

De la mateixa manera que, a les faules de tota la vida, la gallina lletja que és posada en el mateix corral que un estol de paons de plomes tornassolades i rutilants acaba resultant imprescindible perquè els aguanta el mirall i ells poden comparar-se i sentir-se superiors, quan ja feia uns quants mesos que era a l’escola tots aquells nens van començar a respectar-me i valorar-me, i aleshores va venir allò del concurs, que va ser definitiu. Continua llegint →

‘Els desposseïts’, d’Szilárd Borbély

Deixa un comentari

La terra encara és d’un blanc grisós per la gelada. Caminem pel camí que les rodes dels carros han solcat. Han obert uns solcs profunds dins del fang. Gràcies al gel, ara ja no ens hi enganxem. Per tot arreu hi ha bons grumolls de fang. Nosaltres en diem terrossots. Els vento puntades de peu. Es desfan i es tornen pols. O rodolen més enllà. A voltes, em fa mal el dit del peu. Però això no és dolent, perquè així no se m’adorm. Mentre em faci mal, aleshores està bé. Tinc les sabates desgastades. No duc el meu pantaló pelfut, sinó l’altre, el més fi. L’abric em queda petit. I duc la bufanda i la gorra de la meva germana. Porto els peus embolcats amb draps. Els draps sempre es mouen. I si es mouen encara tinc més fred als peus. Sempre hi tinc fred, perquè sóc maldestre. No sé cenyir-me els draps ni tampoc ajustar-los bé quan fico la punta del drap sota l’última capa. Si ho fes com cal, llavors no se’m desembolicarien. Aleshores no tindria fred. La mare no té temps per enrotllar-me els draps als peus. Continua llegint →

‘Sortir de casa als divuit’, de Yu Hua

Deixa un comentari

Veig que el terra està cada vegada més net i que cada vegada hi ha menys gent. Però ara jo només puc mirar, perquè ja no em queda ni força per enrabiar-me. Sec a terra, sense poder alçar-me, i l’únic que puc fer és moure la vista d’un costat a l’altre.
Ara ha quedat tot completament desert, només hi ha un tractor que encara està aparcat al costat de la camioneta enfonsada. Hi ha unes quantes persones al voltant, que miren llaminers pertot arreu. Busquen si encara queda alguna cosa per prendre. Després de mirar una estona, un per un pugen al tractor, que engega el motor. Continua llegint →

‘Reparar els vius’, de Maylis de Kerangal

1 comentari

Condueix en Chris —sempre condueix ell, la van és del seu pare i ni en John ni en Simon tenen carnet. Des de Ies Petites-Dalles, cal comptar cosa d’una hora per arribar a Le Havre, agafant, a partir d’Étretat, la carretera vella que baixa a l’estuari per Octeville-sur-Mer, la vall d’Ignauval i Sainte-Adresse.
Els nois han deixat de tremolar, la calefacció de la camioneta està ben alta, la música també, i segurament la calor que es genera en l’habitacle és per a ells un altre xoc tèrmic, segurament la fatiga es fa notar, badallen i cabotegen, buscant la manera d’arraulir-se contra el respatller del seient, agombolats per les vibracions del vehicle, el nas tapat sota la bufanda, i segurament també s’endormisquen, se’ls tanquen les parpelles amb intermitències, i llavors potser, un cop passat Étretat, en Chris ha accelerat sense adonar-se’n, les espatlles caigudes, les mans feixugues al volant, la carretera rectilínia, sí, potser s’ha dit bé, no hi ha trànsit, i les ganes d’abreujar aquesta estona de la tornada per arribar a casa i estira Continua llegint →

‘Germà de gel’, d’Alicia Kopf

2 comentaris

ATLAS CRYSTAL WORKS

La bola de neu era al fons d’un calaix a la còmoda del pis de lloguer. La tinc sobre la pila de papers del meu escriptori —els documents que faig servir per investigar les meves obsessions blanques— com a petjapapers. A l’interior hi ha dos angelets càndidament empresonats, que preguen semidespullats com si l’aigua i la neu que hi flota no tingués res a veure amb ells. L’esfera de vidre reposa sobre el peu d’un llibre de plàstic, una bíblia en miniatura. Voldria que la bola fos buida; expresso el meu desig a internet. Trobo algunes fàbriques als Estats Units que les fan a gust del consumidor, fins i tot hi poden posar una foto a dins. Segons la pàgina web, la història de les boles de neu està poc documentada, però sembla que les primeres es van fabricar a França al segle XIX. Aquest objecte pot haver aparegut com a successor del petjapapers de vidre —un altre objecte fascinant—, que va arribar a ser popular en èpoques anteriors. Continua llegint →