—Miño, Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir, Ebro, Júcar i Segura.
—Molt bé. Ara tu, Helena. Quin és aquest?
—Lo Guadiana.
—Molt bé. I aquest, Jaume?
—Lo Tajo.
—I la Noguera per que no la diem? —veu del fons.
—O lo riu de Pamano —va intervenir en Jaume Serrallac.
—És un riu petit.
—Mon pare diu que la Noguera és més gran que lo Miño, lo Xúquer i lo Segura.
—El teu pare té raó. Continua llegint
Vaig començar a preparar el sopar a la cuina, i el pis es va anar omplint de vapor. L’Iwakura es va quedar a la sala, llegint un llibre i escoltant música. El cel es va anar enfosquint. Quan de tant en tant obria les velles finestres per canviar l’aire embafat, entrava un vent fred que travessava tot el pis.
Ens vam atipar de nabe mirant la tele.
El temps va passar amb tota normalitat, sense que parléssim d’amor en cap moment.
Com si fos una autèntica professional (tot i que oficialment encara no ho era), ho havia rentat tot mentre cuinava, de manera que de seguida vam tenir la cuina endreçada (i a sobre ho va fer l’Iwakura). Després vam beure el cafè que va preparar ell i vam menjar un tros de pastisset que li havien donat a casa seva.
Continua llegint
CAPÍTOL VIII
Em vaig despertar astorat. Un xicot em matxucava l’esquena i em deia:
—¡Alça’t! ¡la policia! ¡La policia!
M’havien furtat de la butxaca les seixanta pessetes que em quedaven i m’havien llevat les sabates sense notar-ho. Li ho vaig dir al xicot mentre fotíem el camp:
—¡M’han furtat!
—Quant?
—Seixanta pessetes.
—Que Déu te les torne.
Vam alentir la marxa. Afegí: Continua llegint
La xerrameca de la televisió em treu del meu somieig. Cada cop que els comentaristes clamen el nom de Maldini, se m’afigura un rostre a la pantalla. A uns quants quilometres de la meva sala d’estar, a l’altre extrem de la Terra, al Senegal, allà, en aquesta illa tan petita que tot just s’hi podria encabir un camp de futbol, m’imagino un noi jove clavat davant d’una tele qualsevol per seguir el mateix partit que jo. El sento molt a prop. Els nostres ulls s’entrecreuen en les mateixes imatges. Fiblades al cor, esbufecs, gestos .d’alegria o de desassossec, tot els nostres signes emocionals són sincronitzats mentre dura el partit, perquè correm al darrere del mateix home: Paolo Maldini. Continua llegint
La mateixa tardor que vam tenir l’huracà de l’Atlàntic, va ser la tardor que vaig ingressar a l’Elemental del Comtat. Aquest era el nom de l’escola primària del poble. Quedava lluny de casa nostra. Al matí, havia de baixar el turó i travessar la població per arribar-hi, perquè era al peu de la filera de turons oposats als nostres. Quan plovia, em posava les botes per baixar el turó. Llavors les havia de carretejar a través de tot el poble; sempre estaven molles i plenes de fang i m’embrutaven i em feien malbé els deures. Continua llegint
De la mateixa manera que, a les faules de tota la vida, la gallina lletja que és posada en el mateix corral que un estol de paons de plomes tornassolades i rutilants acaba resultant imprescindible perquè els aguanta el mirall i ells poden comparar-se i sentir-se superiors, quan ja feia uns quants mesos que era a l’escola tots aquells nens van començar a respectar-me i valorar-me, i aleshores va venir allò del concurs, que va ser definitiu. Continua llegint
La terra encara és d’un blanc grisós per la gelada. Caminem pel camí que les rodes dels carros han solcat. Han obert uns solcs profunds dins del fang. Gràcies al gel, ara ja no ens hi enganxem. Per tot arreu hi ha bons grumolls de fang. Nosaltres en diem terrossots. Els vento puntades de peu. Es desfan i es tornen pols. O rodolen més enllà. A voltes, em fa mal el dit del peu. Però això no és dolent, perquè així no se m’adorm. Mentre em faci mal, aleshores està bé. Tinc les sabates desgastades. No duc el meu pantaló pelfut, sinó l’altre, el més fi. L’abric em queda petit. I duc la bufanda i la gorra de la meva germana. Porto els peus embolcats amb draps. Els draps sempre es mouen. I si es mouen encara tinc més fred als peus. Sempre hi tinc fred, perquè sóc maldestre. No sé cenyir-me els draps ni tampoc ajustar-los bé quan fico la punta del drap sota l’última capa. Si ho fes com cal, llavors no se’m desembolicarien. Aleshores no tindria fred. La mare no té temps per enrotllar-me els draps als peus. Continua llegint
Veig que el terra està cada vegada més net i que cada vegada hi ha menys gent. Però ara jo només puc mirar, perquè ja no em queda ni força per enrabiar-me. Sec a terra, sense poder alçar-me, i l’únic que puc fer és moure la vista d’un costat a l’altre.
Ara ha quedat tot completament desert, només hi ha un tractor que encara està aparcat al costat de la camioneta enfonsada. Hi ha unes quantes persones al voltant, que miren llaminers pertot arreu. Busquen si encara queda alguna cosa per prendre. Després de mirar una estona, un per un pugen al tractor, que engega el motor. Continua llegint
He somniat en l’accident. Teníem dotze anys. El que he somniat és, com sempre, que el Ricard no es moria. No sé per què havia de morir-se si anava al meu costat i jo no vaig morir-me. I realment, aquell dia, no en el somni sinó aquell dia, per un moment em va semblar que no es moria. Fins i tot per un moment em va semblar veure’l caminant fora del Citroën, allunyant-se’n. Però hi havia tant de fum i tanta gent d’altres cotxes que m’ho devia imaginar. Jo mateix havia comprovat abans de sortir del cotxe que els pares ben morts. Però el Ricard ja no el vaig veure, després de l’impacte. El primer que vaig fer en reaccionar i prendre consciència de la situació va ser mirar cap a l’esquerra i el Ricard no hi era, o em va semblar que no hi era, però, és clar, jo estava en estat de xoc. El pare encara va estossegar amb el cap calb sobre el volant i la cua mig desfeta abans de deixar caure els braços morts. La mare estava estampada Contra el vidre, amb mig cos sobre el motor, ja esventrat el capot verd, perquè no portava cinturó. Del motor sortien flametes petites i de la seva samarreta celeste també. Continua llegint