‘Els desposseïts’, d’Ursula K. Le Guin

Capitol deu
ANARRES

La majoria de les línies ferroviàries al Sud-oest passava per terraplens a un metre o mes per sobre de la plana. Hi havia menys corrents de pols en un balast elevat, i proporcionava als passatgers una bona vista de la desolació.
El Sud-oest era l’única de les vuit divisions d’Anarres que no gaudia d’un cos d’aigua important. A l’estiu el desgel polar nodria les zones pantanoses del sud llunyà; cap a l’equador només hi havia llacs alcalins poc profunds en vastes salines. No hi havia muntanyes; cada cent quilometres aproximadament una cadena de turons corria de nord a sud, estèrils, clivellats, erosionats en penya-segats i cims. Unes vetes de violeta i vermell els travessaven i, a les parets dels cingles, la molsa de roca, una planta que sobrevivia qualsevol extrem de calor, aridesa i vent, creixia enèrgica en verticals de verd grisós, de manera que formava quadricules quan es creuava amb les estries del gres. No es veia cap altre color en el paisatge que el terrós, que es tornava blanquinós en els indrets en què la sorra mig cobria les salines. Sobre les planures es desplaçaven núvols de tempesta estranys, d’un blanc vívid en el cel purpuri. No portaven pluja, només ombres. El terraplè i els rails relluents s’allargaven en línia recta fins a perdre’s de vista per darrere del tren de carretera i també per davant. Continua llegint

‘Londres NW’, de Zadie Smith

A Albert Road, en Felix caminava al darrere d’una noia alta amb texans vermells estrets i un top negre de tires. Tenia les espatlles amples i un tors quadrat. Tenia més músculs que en Felix, i quan caminava se li movien plegats, fluids i complicats: la manera que tenien els braços d’ajuntar-se a l’esquena després amb la ronyonada i després amb els malucs. No s’assemblava en res a la Grace, que era més baixa i amb és corbes i més suau. Aquella dona podia arreplegar en Felix i arrencar a córrer cap a casa seva carregada amb ell sota el braç, i deixar-lo al pas de la porta com si fos un nadó. Duia molts anells de plata barata, verds de les vores, i en un avantbraç, el tatuatge d’una flor amb una tija llarga i recargolada. Tenia els talons secs i estriats. L’etiqueta del top li sobresortia. I si l’hi posés bé? A la noia li baixava un regalim de suor de l’orella, pel coll i per l’esquena, directament avall per aquella divisió musculosa —fortament definida— entre la banda esquerra i la dreta. Li va sonar el telèfon. Va respondre i va dir «Maco» a algú. Va tombar cap a la dreta. Una altra vida. En Felix va notar que algú li clavava dos dits a l’esquena, amb força.
—Diners. Mòbil. Ara. Continua llegint

‘Ànima’, de Wajdi Mouawad

CORVUS CORAX

L’he vist arribar al capdavall del carrer principal del cementiri, davant del seguici, just darrere del cotxe de morts. Separat de la resta del grup, semblava que avancés tot sol, llarga silueta atarantada, com si, a cada pas que feia, no hagués de caure sinó que s’hagués de volatilitzar. Jo el vigilava des de la branca de l’arbre on he estat des que ha començat a clarejar, enmig d’un estol de cornelles, una espècie amb la qual és fàcil confondre’m. L’arbre es plegava sota tant de pes. Sempre som força colla, aquí, els dies que a l’aire hi sura l’olor acre d’un cadàver. Un vent violent del nord l’ha carretejat pels carrers i carrerons escombrats tota la nit per brusques borrasques. Bufant i torniolant, collava fort, clivellava les superfícies, mossegava la pell de la ciutat amb dents glaçades sense donar ni un sol signe de cansament. Bròfec, s’enduia totes les esperances d’aquest primer matí de primavera, tensant i destensant la llum del cel amb la cursa de núvols que allà dalt obrien bretxes que feien parpellejar el sol. Monuments i estàtues s’animaven seguint aquests efectes de mudances, perdent i retrobant l’esclat, com si fos una respiració fràgil de la pedra, com una reverència per saludar que arribava el seguici. Continua llegint