CAPÍTOL VIII
Em vaig despertar astorat. Un xicot em matxucava l’esquena i em deia:
—¡Alça’t! ¡la policia! ¡La policia!
M’havien furtat de la butxaca les seixanta pessetes que em quedaven i m’havien llevat les sabates sense notar-ho. Li ho vaig dir al xicot mentre fotíem el camp:
—¡M’han furtat!
—Quant?
—Seixanta pessetes.
—Que Déu te les torne.
Vam alentir la marxa. Afegí: Continua llegint
La mateixa tardor que vam tenir l’huracà de l’Atlàntic, va ser la tardor que vaig ingressar a l’Elemental del Comtat. Aquest era el nom de l’escola primària del poble. Quedava lluny de casa nostra. Al matí, havia de baixar el turó i travessar la població per arribar-hi, perquè era al peu de la filera de turons oposats als nostres. Quan plovia, em posava les botes per baixar el turó. Llavors les havia de carretejar a través de tot el poble; sempre estaven molles i plenes de fang i m’embrutaven i em feien malbé els deures. Continua llegint
Condueix en Chris —sempre condueix ell, la van és del seu pare i ni en John ni en Simon tenen carnet. Des de Ies Petites-Dalles, cal comptar cosa d’una hora per arribar a Le Havre, agafant, a partir d’Étretat, la carretera vella que baixa a l’estuari per Octeville-sur-Mer, la vall d’Ignauval i Sainte-Adresse.
Els nois han deixat de tremolar, la calefacció de la camioneta està ben alta, la música també, i segurament la calor que es genera en l’habitacle és per a ells un altre xoc tèrmic, segurament la fatiga es fa notar, badallen i cabotegen, buscant la manera d’arraulir-se contra el respatller del seient, agombolats per les vibracions del vehicle, el nas tapat sota la bufanda, i segurament també s’endormisquen, se’ls tanquen les parpelles amb intermitències, i llavors potser, un cop passat Étretat, en Chris ha accelerat sense adonar-se’n, les espatlles caigudes, les mans feixugues al volant, la carretera rectilínia, sí, potser s’ha dit bé, no hi ha trànsit, i les ganes d’abreujar aquesta estona de la tornada per arribar a casa i estira Continua llegint