Categoria: Zona urbana

‘La casa dels fantasmes’, de Banana Yoshimoto

Deixa un comentari

Vaig començar a preparar el sopar a la cuina, i el pis es va anar omplint de vapor. L’Iwakura es va quedar a la sala, llegint un llibre i escoltant música. El cel es va anar enfosquint. Quan de tant en tant obria les velles finestres per canviar l’aire embafat, entrava un vent fred que travessava tot el pis.
Ens vam atipar de nabe mirant la tele.
El temps va passar amb tota normalitat, sense que parléssim d’amor en cap moment.
Com si fos una autèntica professional (tot i que oficialment encara no ho era), ho havia rentat tot mentre cuinava, de manera que de seguida vam tenir la cuina endreçada (i a sobre ho va fer l’Iwakura). Després vam beure el cafè que va preparar ell i vam menjar un tros de pastisset que li havien donat a casa seva.
Continua llegint →

Chris Yunker

‘El pa de cada dia’, de Mohamed Xukri

Deixa un comentari

CAPÍTOL VIII

Em vaig despertar astorat. Un xicot em matxucava l’esquena i em deia:
—¡Alça’t! ¡la policia! ¡La policia!
M’havien furtat de la butxaca les seixanta pessetes que em quedaven i m’havien llevat les sabates sense notar-ho. Li ho vaig dir al xicot mentre fotíem el camp:
—¡M’han furtat!
—Quant?
—Seixanta pessetes.
—Que Déu te les torne.
Vam alentir la marxa. Afegí: Continua llegint →

‘Després de veure a la televisió que Heidegger ha mort’, de Jordi Puntí

Deixa un comentari

De la mateixa manera que, a les faules de tota la vida, la gallina lletja que és posada en el mateix corral que un estol de paons de plomes tornassolades i rutilants acaba resultant imprescindible perquè els aguanta el mirall i ells poden comparar-se i sentir-se superiors, quan ja feia uns quants mesos que era a l’escola tots aquells nens van començar a respectar-me i valorar-me, i aleshores va venir allò del concurs, que va ser definitiu. Continua llegint →

‘Londres NW’, de Zadie Smith

Deixa un comentari

A Albert Road, en Felix caminava al darrere d’una noia alta amb texans vermells estrets i un top negre de tires. Tenia les espatlles amples i un tors quadrat. Tenia més músculs que en Felix, i quan caminava se li movien plegats, fluids i complicats: la manera que tenien els braços d’ajuntar-se a l’esquena després amb la ronyonada i després amb els malucs. No s’assemblava en res a la Grace, que era més baixa i amb és corbes i més suau. Aquella dona podia arreplegar en Felix i arrencar a córrer cap a casa seva carregada amb ell sota el braç, i deixar-lo al pas de la porta com si fos un nadó. Duia molts anells de plata barata, verds de les vores, i en un avantbraç, el tatuatge d’una flor amb una tija llarga i recargolada. Tenia els talons secs i estriats. L’etiqueta del top li sobresortia. I si l’hi posés bé? A la noia li baixava un regalim de suor de l’orella, pel coll i per l’esquena, directament avall per aquella divisió musculosa —fortament definida— entre la banda esquerra i la dreta. Li va sonar el telèfon. Va respondre i va dir «Maco» a algú. Va tombar cap a la dreta. Una altra vida. En Felix va notar que algú li clavava dos dits a l’esquena, amb força.
—Diners. Mòbil. Ara. Continua llegint →

‘Ànima’, de Wajdi Mouawad

Deixa un comentari

CORVUS CORAX

L’he vist arribar al capdavall del carrer principal del cementiri, davant del seguici, just darrere del cotxe de morts. Separat de la resta del grup, semblava que avancés tot sol, llarga silueta atarantada, com si, a cada pas que feia, no hagués de caure sinó que s’hagués de volatilitzar. Jo el vigilava des de la branca de l’arbre on he estat des que ha començat a clarejar, enmig d’un estol de cornelles, una espècie amb la qual és fàcil confondre’m. L’arbre es plegava sota tant de pes. Sempre som força colla, aquí, els dies que a l’aire hi sura l’olor acre d’un cadàver. Un vent violent del nord l’ha carretejat pels carrers i carrerons escombrats tota la nit per brusques borrasques. Bufant i torniolant, collava fort, clivellava les superfícies, mossegava la pell de la ciutat amb dents glaçades sense donar ni un sol signe de cansament. Bròfec, s’enduia totes les esperances d’aquest primer matí de primavera, tensant i destensant la llum del cel amb la cursa de núvols que allà dalt obrien bretxes que feien parpellejar el sol. Monuments i estàtues s’animaven seguint aquests efectes de mudances, perdent i retrobant l’esclat, com si fos una respiració fràgil de la pedra, com una reverència per saludar que arribava el seguici. Continua llegint →