‘City’, d’Alessandro Baricco

Com que el bany era al capdamunt de l’escala, quan la Shatzy va pujar al pis de dalt per anar a dormir, va passar davant el bany. A dintre hi havia en Gould, i el que se sentia des de fora era la seva veu. La seva veu fent veus.
—No estem al teu collons de college, ¿ho sents Larry? … Mira’m, i respira… vinga, respira… I PREN-T’HO AMB CALMA, COI!
—Té la cella feta pols, Mestre.
—Pren-t’ho amb calma de totes maneres, la mare que et va parir… escolta Larry, ¿m’escoltes?
—Si.
—Si no deixes de fer el senyoret aquest paio et farà tornar a casa amb una cara nova.
—Sí.
—¿T’agradaria una cara nova?
—No.
—Respira… així, senyoret dels collons…
—No sóc un… Continua llegint

Chris Yunker

‘El pa de cada dia’, de Mohamed Xukri

CAPÍTOL VIII

Em vaig despertar astorat. Un xicot em matxucava l’esquena i em deia:
—¡Alça’t! ¡la policia! ¡La policia!
M’havien furtat de la butxaca les seixanta pessetes que em quedaven i m’havien llevat les sabates sense notar-ho. Li ho vaig dir al xicot mentre fotíem el camp:
—¡M’han furtat!
—Quant?
—Seixanta pessetes.
—Que Déu te les torne.
Vam alentir la marxa. Afegí: Continua llegint

‘Després de veure a la televisió que Heidegger ha mort’, de Jordi Puntí

De la mateixa manera que, a les faules de tota la vida, la gallina lletja que és posada en el mateix corral que un estol de paons de plomes tornassolades i rutilants acaba resultant imprescindible perquè els aguanta el mirall i ells poden comparar-se i sentir-se superiors, quan ja feia uns quants mesos que era a l’escola tots aquells nens van començar a respectar-me i valorar-me, i aleshores va venir allò del concurs, que va ser definitiu. Continua llegint

‘Els desposseïts’, d’Szilárd Borbély

La terra encara és d’un blanc grisós per la gelada. Caminem pel camí que les rodes dels carros han solcat. Han obert uns solcs profunds dins del fang. Gràcies al gel, ara ja no ens hi enganxem. Per tot arreu hi ha bons grumolls de fang. Nosaltres en diem terrossots. Els vento puntades de peu. Es desfan i es tornen pols. O rodolen més enllà. A voltes, em fa mal el dit del peu. Però això no és dolent, perquè així no se m’adorm. Mentre em faci mal, aleshores està bé. Tinc les sabates desgastades. No duc el meu pantaló pelfut, sinó l’altre, el més fi. L’abric em queda petit. I duc la bufanda i la gorra de la meva germana. Porto els peus embolcats amb draps. Els draps sempre es mouen. I si es mouen encara tinc més fred als peus. Sempre hi tinc fred, perquè sóc maldestre. No sé cenyir-me els draps ni tampoc ajustar-los bé quan fico la punta del drap sota l’última capa. Si ho fes com cal, llavors no se’m desembolicarien. Aleshores no tindria fred. La mare no té temps per enrotllar-me els draps als peus. Continua llegint

‘Sortir de casa als divuit’, de Yu Hua

Veig que el terra està cada vegada més net i que cada vegada hi ha menys gent. Però ara jo només puc mirar, perquè ja no em queda ni força per enrabiar-me. Sec a terra, sense poder alçar-me, i l’únic que puc fer és moure la vista d’un costat a l’altre.
Ara ha quedat tot completament desert, només hi ha un tractor que encara està aparcat al costat de la camioneta enfonsada. Hi ha unes quantes persones al voltant, que miren llaminers pertot arreu. Busquen si encara queda alguna cosa per prendre. Després de mirar una estona, un per un pugen al tractor, que engega el motor. Continua llegint

‘La gatera’, de Muriel Villanueva

He somniat en l’accident. Teníem dotze anys. El que he somniat és, com sempre, que el Ricard no es moria. No sé per què havia de morir-se si anava al meu costat i jo no vaig morir-me. I realment, aquell dia, no en el somni sinó aquell dia, per un moment em va semblar que no es moria. Fins i tot per un moment em va semblar veure’l caminant fora del Citroën, allunyant-se’n. Però hi havia tant de fum i tanta gent d’altres cotxes que m’ho devia imaginar. Jo mateix havia comprovat abans de sortir del cotxe que els pares ben morts. Però el Ricard ja no el vaig veure, després de l’impacte. El primer que vaig fer en reaccionar i prendre consciència de la situació va ser mirar cap a l’esquerra i el Ricard no hi era, o em va semblar que no hi era, però, és clar, jo estava en estat de xoc. El pare encara va estossegar amb el cap calb sobre el volant i la cua mig desfeta abans de deixar caure els braços morts. La mare estava estampada Contra el vidre, amb mig cos sobre el motor, ja esventrat el capot verd, perquè no portava cinturó. Del motor sortien flametes petites i de la seva samarreta celeste també. Continua llegint