CAPÍTOL III

Aon el petit Orpí veu un espectacle de circ i decideix que serà un cavaller aventurer

En aquells bons temps el poble de Piera era el lloc més avorrit d’aquella part de l’hemisferi terrestre (cartografiat). No hi passava mai res i fins i tot el vol ínfim d’una mosca o contemplar les vaques remugant (i val a dir que aquesta era una activitat que es feia en família) podia ser causa d’entreteniment per a aquelles gents del camp. Un dia, però, va arribar un circ ambulant al poble. L’estrafolària comitiva venia pel carrer tocant tambors i pifres∗ d’una manera tan desafinada que els nens que els anaven a rebre se’n tornaven corrents per on havien vingut, tapant-se les orelles. Els carruatges anaven plens de gent disfressada i transportaven gàbies amb estranys animals a dins: hi havia un camell, un ós, i fins i tot un orangutan. D’on les havien tret, totes aquelles bèsties, no se sabia, perquè la gent de circ eren nòmades que es passaven la vida d’un lloc a l’altre i recol·lectaven les coses més inversemblants.
De seguida van muntar paradeta vora l’església de Santa Maria. Un tendal roig enorme servia per donar la benvinguda al públic, previ pagament de tres maravedís, on els esperava un seguit de personatges estrafolaris fent números de malabars, i un senyor gras i suat que deia: «Passen e vegen les rares meravelles d’aqueix món. Ço és: les bèsties salvatges de l’Àfrica, los cavallers de les índies, lo fill bastard de Jaume I el Conqueridor, lo nen salvatge trobat als Pirineus… passau e vejau!». Les gents de Piera, mig desconfiades i mig encuriosides per les estranyes indumentàries d’aquelles persones, s’anaven apropant fins al tendal, on eren rebuts per un nan amb les orelles perforades que els cobrava immediatament l’entrada.
—No és pas barato —deia un veí.
—Si te descuides, aquestos te roben asta los calçots —es queixava un altre.
Nens i nenes, homes i dones, vells i velles, tot Piera va acabar dins la carpa improvisada del circ. Primer van sortir els animals. L’ós havia après a fer malabars, l’orangutan sabia escriure (amb cal·ligrafia espartana) paraulotes en una pissarra, i el camell fumava en pipa. Després va venir el torn de les personalitats. El presumpte nen salvatge es presentà davant el públic fent cabrioles a l’aire mentre el presentador afirmava que s’havia criat entre llops als boscos de França. Però en realitat no era cap nen sinó el mateix nan d’orelles perforades que cobrava les entrades, i a qui havien despullat i empastifat de fang per tal de semblar més salvatge. La gent va començar a xiular i a cridar «estafa, estafa!», «enganyapagesos!», mentre el nan els feia «botifarra» i els dirigia una ganyota. Després va sortir un home vestit amb una túnica i una corona d’or fals del qui s’assegurava que era l’últim descendent de Jaume I el Conqueridor. Com a única prova, aquest murmurà unes paraules incomprensibles. El director assegurà que aquella llengua era valencià, però ningú ho hauria pogut afirmar amb seguretat. Després sortí un home a qui anomenaven El Faquir, que es doblegava com un ninot al qual ficaren primer en una caixa, després el van fer caminar per una catifa plena de punxes i després va empassar-se una bola de foc que li provocà la mort immediata. El cadàver fou retirat ràpidament mentre la gent aplaudia contenta. Després el director del circ digué:
—E, ara, ha arribat lo torn de presentar-los un de los últims cavallers vinguts del Nuevo Mundo. Señoras e señós, l’autèntic hidalgo Hierro Santo de los Llanos Castrados, rei e amo de mil castells i mil exèrcits de Tierra Firme!
Un home esquelètic i espellofat, que semblava agonitzar de fam, sortí en escena. Anava vestit amb una armadura oxidada i quan desembeinà l’espasa que portava, caigué de cul a terra per culpa del seu pes. Tots els espectadors van riure. Però al director del circ no li va fer gens de gràcia, allò, i amb un gest va fer sortir la princesa, una dona grassa i bruta a qui havien posat un vestit rosa massa ajustat. Quan la princesa va ajupir-se per ajudar el seu cavaller, se li va estripar el vestit a la zona del cul. Els espectadors van tornar a riure. Quan es van haver aixecat tots dos, van interpretar una història de princeses i cavallers, mentre un relataire començava a declamar:

Avie-y un caballer, anomenat el cavaller Hierro Azul de los Llanos Castrados, molt hidalgo en la seva persona que, después d’haver instaurat una Teocràcia al seu regne, batejat ab lo nom de Valle de Jauja, va voler casar-se. Salve que no y avía princesa en lo regne aquell, donques només salvatges corromputs. Aixís pues, agafà espasa e cavall e anà en busca d’una dama gallarda d’estirp reial que li fes el pes. A les màgiques terres d’El Dorado, trobà un castell construït ab or ahon y avía una princesa tancada a la torre més alta. El cavaller va fer per tal d’entrar a rescatar laytal donzella emperò un exèrcit finançat per lo rei del castell li u impedí. Hierro Azul batallà contra els tres y mil soldats i los matà tots d’un sol cop d’espasa. «Misseñó», va dir el sergent al rei, «Hierro Azul és invencible! A matat tot el nostre exèrcit d’una sola estocada!». «Com?», digué el Rei, «Assò és inacceptable! Quedes degradat a fregalatrines!». Después, el Rei va fer treballar les catapultes. Tres milions de rocs enormes com catedrals van caure damunt lo cavaller Hierro emperò aquest els va convertir en pedretes petites com botons de camisa ab un sol cop d’espasa, pus era invencible. Después van enviar un drac monstruós, també finançat pel Rei, que treia foc pels queixals, a menjar-se lo cavaller, prò en canvi fou el cavaller Hierro Azul qui se menjà el monstre d’una mossegada aytant que aquell dia no avia dinat. Después, lo cavaller Hierro Azul entrà a la fortalesa, va tallar-li el cap al rei només ab un dit e pujà d’un bot a la torre del castell d’or per a rescatar la princesa, que se deia Magdalena Morena de la Sierra. Después d’unes quantes frases cursis, la princesa va acceptar el matrimoni. Abans de marxar, Hierro Azul va tirar el castell a terra d’una estocada, va ficar les runes de pedres precioses en una bossa e cavaller i princesa van fer marxa cap a Tierra de Jauja, ahon van viure feliços e van menjar pastissos çò que patatim-patatam que aqueix conte s’à acabat.

Tothom va aplaudir l’obra de teatre mentre els dos actors, que interpretaven el cavaller i la princesa, es treien tot l’attrezzo rere el tendal tot maleint aquella vida nòmada. Però qui realment havia quedat meravellat amb aquella història eren els nens i nenes que havien contemplat l’espectacle. I l’infant Orpí, inquiet de mena, no n’era una excepció. Somnis heroics guspirejaven dins el seu crani:
—D’ara endavant, pare, seré cavaller o no seré!
—Grandissim fill de fondidincul! —bramà el seu progenitor, clavant-li un clatellot—. Te prohibeixo que penses en aqueixes bestieses. Lo que tens que fer és comensà a anar a escola per portar els comptes y poder guanyar dineros ab l’empresa familiar!
I és que quan no ha de ser no ha de ser. I així fou corn el petit Orpí començà a anar a escola, tal com oireu en el pròxim capítol de la següent manera:

∗. i. e. Flautí de l’època, de to agut.

Aventures i desventures de Joan Orpí, Max Besora, 2017

Males Herbes, 2017