CORVUS CORAX

L’he vist arribar al capdavall del carrer principal del cementiri, davant del seguici, just darrere del cotxe de morts. Separat de la resta del grup, semblava que avancés tot sol, llarga silueta atarantada, com si, a cada pas que feia, no hagués de caure sinó que s’hagués de volatilitzar. Jo el vigilava des de la branca de l’arbre on he estat des que ha començat a clarejar, enmig d’un estol de cornelles, una espècie amb la qual és fàcil confondre’m. L’arbre es plegava sota tant de pes. Sempre som força colla, aquí, els dies que a l’aire hi sura l’olor acre d’un cadàver. Un vent violent del nord l’ha carretejat pels carrers i carrerons escombrats tota la nit per brusques borrasques. Bufant i torniolant, collava fort, clivellava les superfícies, mossegava la pell de la ciutat amb dents glaçades sense donar ni un sol signe de cansament. Bròfec, s’enduia totes les esperances d’aquest primer matí de primavera, tensant i destensant la llum del cel amb la cursa de núvols que allà dalt obrien bretxes que feien parpellejar el sol. Monuments i estàtues s’animaven seguint aquests efectes de mudances, perdent i retrobant l’esclat, com si fos una respiració fràgil de la pedra, com una reverència per saludar que arribava el seguici.
Jo, que tinc una vista prou penetrant per descobrir des de l’atzur la bèstia agonitzant més petita al fons del seu cau, podia notar-li a la cara la transparència que m’ha cridat l’atenció tan bon punt l’he vist aparèixer al capdavall del carrer principal del gran jardí dels morts. Hi anul·lava qualsevol rastre de sentiments o afectes, ni pena, ni rabia, ni sorpresa, ni tristor. Això no m’ha deixat gens indiferent: he desplegat les ales i m’he llançat al buit emetent el meu crit discontinu, una mena de grall breu i sord, un ronc una mica metàl·lic, per venir a posar-me aquí, sobre el granit gelat d’una lapida, a prop del clot que uns homes han fet aquest matí.
El seguici serpentejava entre les tombes. Ha pujat el turonet i s’ha aturat davant meu, a l’altre costat de la fossa. Amb les mans crispades a les butxaques de l’abric, el cap descobert, insensible al fred, mirava cap a una altra banda. Han tret el taüt del cotxe. Algú ha udolat a la mort. Era una dona vestida de negre, amb la cara deformada per un plany que ja no trobava, en el seu buf, ni principi ni fi. Les cornelles, que fins aleshores s’havien quedat a les seves branques, han alçat el vol. Totes s’han acostat, deixant darrere seu més d’un crit. Crits baixos: cre, crits aguts: cra i crits durs: crrr, que se sumaven als sanglots sonors de la dona que ningú no mirava de consolar. Els ocells!, ha dit un nen que ens ha assenyalat amb el dit. Érem molts, és veritat, i ens costava molt conservar la calma perquè l’olor del cadàver ens feia perdre el cap. Sortíem de l’hivern i estàvem morts de gana, exacerbats per la necessitat d’atipar-nos de debò amb una carronya. Atents, tremendament tensos, escrutàvem els homes que transportaven amb penes i treballs la seva càrrega, amb els passos entorpits pels terrossos de fang gelat. Inquiets sobre els pedestals de granit, esperàvem l’accident: n’hi ha que, commoguts i trasbalsats, si les cames els fan figa poden deixar caure ei taüt. Aleshores la carcassa de la caixa vola feta miques i el cadàver surt a la llum del dia. Pot ser que passi, però no passa mai i, suposant un pogués passar, no podríem aprofitar aquest mannà perquè als humans els horroritza veure’ns sotjar el cos de les persones que han estimat.
Una gentada més i més nombrosa s’estenia fins al peu del turonet. Ara el taüt reposava sobre dos travessers col·locats de banda a banda del clot. Tres homes s’afanyaven a disposar les corones de flors al voltant de la caixa. La dona de negre s’ha ensorrat, destrossada, entre els braços del seu acompanyant. Ell, absent a aquest dolor, amb les mans encara crispades a les butxaques de l’abric, ha fet un pas endavant i ha deixat aflorar el seu reflex al vernís groc de la tapa del taüt. Des del meu promontori, més amunt gràcies al desnivell del terreny, he pogut observar-ne la cara desfeta, rentada per la monòtona cursa dels núvols. Aquest home, si hagués pogut triar, hauria preferit lliurar el seu seny a la follia en comptes d’haver de ser mesurat en el seu dolor. Algú l’ha vingut a agafar pel braç. Ell no s’hi ha oposat, s’ha deixat fer, inconscient de la mà que el guiava cap a una cadira on l’han fet seure.
S’anaven organitzant: han passat unes cordes per sota el taüt, la gent s’afligia, s’abraçava. El carrer principal estava de gom a gom. El vent havia amainat, ja no se’m ficava als ossos, tot just em removia el plomatge. Un home s’ha avançat. Ha aixecat un braç i, amb la mà, ha fet una sèrie de gestos incomprensibles: s’ha tocat el front i després el tòrax, s’ha assenyalat l’espatlla esquerra, la dreta, i tot seguit ha pres la paraula amb veu forta.
—Estimats amics meus, estimats amics de la Léonie. Estem aquí aplegats per retre homenatge a una persona la mort de la qual ens deixa desvalguts. Permeteu-me que, en nom de tots, intenti dir unes paraules per expressar la nostra emoció. La Léonie no era especialment creient, i encara menys practicant però igual que tots nosaltres intentava trobar un sentit a la seva vida, una vida que ha estat brutalment arrencada. Ens podríem preguntar com aplacar la indignació, quina religió podria consolar-nos, a través de quina vida eterna, i fins i tot en el cas que existís una vida eterna, com podria fer-nos acceptar la realitat? Com acceptar que no veurem més la cara d’aquesta amiga, d’aquesta dona, d’aquesta esposa, d’aquesta enamorada, d’aquesta artista? Com consolar-nos d’aquesta vida perduda? Com consolar-nos de la Léonie? Tots els qui la coneixien en són testimonis: la Léonie era feliç, la Léonie era alegre, la Léonie era un àngel rialler, la Léonie estimava la vida i la vida estimava la Léonie ja que, ho sabeu tan bé com jo, ho van dir a la televisió i ho han publicat els diaris, la Léonie duia una criatura al ventre, quan va trobar la mort. Sí. Per a un capellà com jo, una mort tan monstruosa també és impossible d’acceptar. Impossible. Fa feredat veure quants heu vingut, és escruixidor per a la seva mare i el seu germà, per al seu marit, Wahhch, i per a tots els seus amics constatar que, sense haver-la conegut, heu desafiat el fred, sense haver-la conegut vosaltres també esteu destrossats per la seva desaparició. En un moment com aquest, voldríem creure en alguna cosa, creure en la vida després de la vida i estar convençuts que la Léonie continuarà rient en algun lloc on, un dia, anirem a trobar-la. Sí. Ens agradaria molt creure-hi. De totes maneres, us ho dic tal com em ve als llavis: quan veig tots els que, tal com la seva família ha desitjat, hem vingut amb una flor rosa i una flor roja, rosa i roig que eren, junts, els colors preferits de la Léonie, quan ens veig reunits per recordar-la, no puc evitar de dir-me que és justament això, la vida eterna: la suma de la compassió de cadascun de nosaltres, del dolor de cadascun de nosaltres, de la pena de cadascun de nosaltres en la memòria de cadascun de nosaltres, aquí, a la terra. Sí: la suma de tots els nostres records, la suma de tot el que sentim en aquest moment donen un temps infinit que, per a la Léonie, serà una vida eterna i commovedora. Gràcies a nosaltres. Amics meus, aquí, davant de la seva tomba, per més impossible que pugui semblar, voldria dir-vos que la vida consisteix a esperar, malgrat tot. Pels mitjans que sigui, tant li fa, perquè, en matèria d’esperança, tots els mitjans són bons: espereu. No se sap mai per on vindrà la salvació. Ara, convido els qui ho desitgin a unir la seva veu a la meva per dir una última pregària, un últim adéu a l’ànima de la Léonie.
Ell no ha escoltat ni el sermó ni la pregària de després. Durant el tímid murmuri de la gent, mantenia els ulls oberts, clavats davant seu, en un punt que devia ser el buit. Els plors s’elevaven i es confonien. Drets, aquells éssers sorprenents amagaven la cara entre les mans i, estrenyent-se els uns als altres, els uns als braços dels altres, deixaven sortir la seva angoixa.la pena s’ha propagat per tota la companyia però ell, impassible, ha començat a tamborinejar amb el peu amb un gest imperceptible d’impaciència,i això ha estat l’única expressió exterior del seu estat d’ànim que se li ha vist durant tota la cerimònia. Hi tornava a haver moviment. Quatre homes han alçat el taüt han alliberat els travessers. Tot seguit, coordinant els seus moviments, han procedit a baixar-lo amb l’ajut d’unes cordes que han deixat caure al clot un cop acabada la maniobra.
Esperonat per una dona gran, un nen ha avançat i ha llançat a la fossa una primera flor roja i una primera flor rosa. L’ha seguit una parella en plors, ell ha llançat la rosa, ella la roja, a continuació roses i roges s’han anat succeint en processó sota un cel que finalment exhibia el blau del seu cristall El vent havia esbarriat els núvols i la llum, obliqua, freda, feia vibrar el roig i el rosa a les mans dels humans.
Jo he obert les ales i les he fet petar per emprendre el vol i passar per damunt del turó. Primer he fet una volta a baixa altitud i he llançat un primer crit, un grall ample i profund, un graac ronc que ha fet callar tots els ocells. He vist que ell alçava el cap i em seguia amb els ulls. Aleshores he llançat un segon crit i he agafat altura per contemplar l’aplec de vius i de morts, els arbres de branques nues, la línia de demarcació del cementiri rodejat de carrers, els cotxes, els transeünts, les cases, el riu i les seves plaques de gel i més lluny, als confins, transparents, les muntanyes irisades en la blanca claror de l’horitzó. Tot això era el món, i aquest món, des de l’atzur on jo m’estava gairebé immòbil, aguantat per la massa densa de l’aire, l’he vist animat pel moviment monumental d’un cicló que tenia l’ull a la fossa al fons de la qual reposava el cadàver cobert de flors roses i roges de la dona que ell estimava.

Ànima, de Wajdi Mouawad

Editorial Periscopi, 2012